Barbara está embarazada por segunda vez, tiene las piernas hinchadas, se ve horrible en el espejo y lo cierto es que no puede más. Por eso a veces, sólo a veces, deja que las hormonas tomen el control de la nave y hagan alguna jugarreta de las suyas: una contestación mordaz a su marido, un ataque de celos injustificado, un par de asesinatos tontos… Vamos, lo típico.
La llegada del Bebé X, publicada originalmente en 2020 en inglés, es la primera novela de la traductora Mara Faye Lethem, cuya trayectoria profesional está trufada de reconocimientos como el Spain-USA Foundation Translation Prize, el Premi Internacional Joan B. Cendrós o el Nota Bene Prize. Este libro, cómico y catártico a un tiempo, explora con una mirada corrosiva y lúcida los recovecos tenebrosos de la maternidad; pero también se detiene ante esa ternura íntima que impregna lo cotidiano y que casi nunca está exenta de una fina capa de maldad.
Que la maternitat és un trasbals no és cap novetat. Sovint, però, se’ns presenta filtrada a través d’una mirada edulcorada, associada gairebé exclusivament a la cura, la generositat i l’amor incondicional envers la nova vida que neix. El que s’explica menys és l’altra cara: la sacsejada hormonal, el cansament extrem, la pèrdua de control i l’aparició d’instints més primaris, foscos i fins i tot violents. D’aquí parteix la novel·la que us ressenyo avui, una història que dinamita sense contemplacions els relats idealitzats sobre la maternitat.
Series boja si no ho fessis, de Mara Faye Lethem, amb traducció de Míriam Cano i editat per Les Males Herbes, té com a protagonista la Barbara, una dona que es troba a la recta final del seu segon embaràs… i no ho està portant gens bé. Té un marit força capsigrany, un primer fill que encara és molt petit i una sensació constant d’ofec i desbordament. Al parc i a l’escola observa les altres mares: impecables, primes, tranquil·les, aparentment felices. Ella, en canvi, se sent atropellada pel món, sempre al límit. És en aquest context que comença a emergir un instint sanguinari inesperat, alimentat, en part, per la influència d’una veïna excèntrica i inquietant. Fins on és capaç d’arribar la Barbara? Això no us ho desvetllaré: ho haureu de descobrir !
Ens trobem davant d’una sàtira salvatge i intel·ligent que retrata una maternitat radicalment allunyada dels tòpics. La novel·la és una comèdia corrosiva, molt crítica amb les maternitats perfectes i felices que sovint veiem a les xarxes socials i als discursos dominants.
L’humor és negre, negríssim, i personalment l’he gaudit moltíssim. La Barbara és un personatge desmesurat, incòmode i fascinant, i la història no fa concessions. És provocadora, excessiva i tremendament divertida. Tremenda la Barbara, tremenda la història.
I vosaltres coneixeu alguna altra novel·la que ens mostri una maternitat com la que viu la Barbara?
Comprar un llibre que ha sortit fa poc és arriscat, i si és comèdia encara més. En aquest cas he tingut mala sort. Es un text fàcil de llegir però que no aporta res, hi ha acudits desperdigats i un to de denuncia des de la maternitat "moderna" però personalment no m'ha complagut en cap dels dos aspectes. No puc parlar de la trama completa o del final perquè m'he quedat a la meitat del llibre. Cal dir que fer comèdia és molt difícil, m'he trobat molt poques obres que hagi considerat ben escrites i divertides a l'hora. Torno a dir que no m'he acabat el llibre, quan no entro en un llibre prefereixo deixar-lo, potser millora cap al final.
Rozando el absurdo, esta novela honesta e histérica muestra las atrocidades que una mujer puede verse empujada a cometer tras ser despojada de su identidad y sometida a la desmoralizadora condición que puede ser la maternidad. Con su inteligente retrato de la experiencia maternal, Mara Letham eleva el listón de la novela doméstica.
És el primer llibre que m’han enviat d’una mena de club de lectura al que m’he apuntat. Hem començat amb mal peu. Me l’he acabat perquè és curt i no m’agrada deixar els llibres a mitges, però no li he trobat res. L’humor és tan absurd, que no fa gràcia. Tampoc la manera en que està escrit m’ha semblat atractiva. Entenc la idea darrera de tot plegat, però a mi no m’ha fet el pes.
Doncs resulta que ja m'havia comprat aquesta novel·la en anglès quan la Mara Faye la va publicar amb un títol totalment diferent. L'havia començada i no vaig poder acabar-la perquè el meu nivell en l'idioma original no era prou bo. El lèxic és tan ric que amb el meu my taylor is rich feia molt curt. En l'últim Festival 42, vaig coincidir-hi i, sense saber-ho, vaig comprar-la de nou, amb traducció de la Míriam Cano. La novel·la m'ha durat un sospir. Deliciosament macabra, explora el tema de la maternitat des d'un sentit de l'humor molt negre, amb una narradora no fiable que desitjaries que matés més encara! Per to i temàtica, m'ha recordat molt a la sèrie Swarm.
Que no la pillen me decepciona, me gusta como es una narradora no confiable y me gusta que se vuelve loca por el embarazado, pero me da la sensación de que le falta una vuelta. El marido se entera de todo y su solución es ir a terapia de parejas??? Yo creo q de todo no se ha enterado......