Drogodependències, aïllament social, racisme, lluites per herències, “sensellarisme” i, sobretot, solitud. Tot té cabuda en aquest dietari ficcionat d’un treballador social que malda per posar ordre al desgavell que és la seva professió. Amb vint-i-cinc anys d’ofici a l’esquena, Gerard Vilardaga esbossa un paisatge fragmentat i farcit de desigualtats que dona valor al treball, fet des de la trinxera i en la més absoluta precarietat, i assenyala les misèries d’un sistema que requereix, cada vegada més, aquests serveis pal•liatius. I enmig de ganivetades i dols amuntegats, com si l’eterna quimera de canviar el món no fos prou, arriba la paternitat. Amb la mirada centrada en els individus de les margeres i amb un gran domini de l’art de la sornegueria, “La talpera” és tot un retrat de la dimensió humana. «Un text que porta del desesper més impotent, de la tristesa més profunda i del plor més enrabiat a la riallada més hilarant i alliberadora.» Clara Clos, psicòloga
La talpera és una novel·la de ficció que simula un dietari d'un treballador social que podria ser l'alter ego de l'autor, i que es basa en la seva experiència.
Al llarg de la novel·la trobem una gran diversitat de casos, entorns de feina més i menys amables, que ens permeten fer-nos una idea del dia a dia d’aquests professionals. Vilardaga se serveix de la seva experiència en el sector per presentar-nos situacions de vulnerabilitat dels usuaris, però també dels treballadors, situacions injustes per falta de recursos i mitjans, per fer-nos coneixedors i partícips de la impotència que sovint senten els qui es dediquen a donar resposta als qui més necessiten. La talpera porta el subtítol “un western de la vulnerabilitat” i és una reivindicació a la feina dels professionals de l’àmbit social i a les condicions amb què sovint han d’exercir: sense prou recursos, protecció ni temps.
Tot i ser en format dietari, en primera persona i amb entrades datades, l’ordre no és cronològic. D’aquesta manera, l’autor aconsegueix que l’important no sigui l’ordre amb què passen els fets, sinó exactament allò que passa i que segueix passant independentment de la data: drogodependència (i altres addiccions), famílies vulnerables per motius econòmics, immigrants sense papers, maltractaments sistemàtics, persones que s’aprofiten d’altres…
Hi ha un fil paral·lel als diferents casos descrits que narra la història personal del protagonista amb la seva parella. Desconec si aquesta part també està basada en fets reals, però tot i que també és colpidora, és la que menys m’ha interessat. Per mi, la gràcia de La talpera és precisament el fet de posar sobre a la taula una professió que sovint es menysté o no se li dona la importància que té en una societat en què les diferències cada vegada són més grans.
La talpera està molt ben escrit, amb un lèxic molt ric i un to àcid, sarcàstic i amb tocs d’humor que no pretén camuflar les crítiques. Es nota que hi ha hagut molta feina de reescriptura i de polir, però m’ha agradat molt l’equilibri que hi ha entre el col·loquialisme i la llengua literària. Això sí, per llegir-lo m’havia de concentrar força perquè si no perdia el fil!
La talpera, un western de la vulnerabilitat és una proposta molt interessant i realista per sacsejar-nos la consciència i que ens ofereix una mirada que, si no som del ram, difícilment podem tenir.
És curiós que hi ha tot un capítol de La talpera dedicat a la recerca del títol d'aquesta novel·la d'autoficció (?), perquè he de dir que el títol és, de bon tros, el que menys m'agrada del llibre. Crec que li juga en contra. "La talpera" és genèric i no acaba d'encaixar amb el que explica, i la inclusió del concepte "western" és directament equívoc. No hi he sabut veure el western per enlloc, la veritat. Tampoc m'ha fet el pes la decisió (personal, clar, però no compartida) d'estructurar la novel·la de forma no cronològica, perquè m'impedia seguir l'evolució del personatge principal (el mateix Vilardaga); hauria preferit una història més lineal. Per la resta, es tracta d'una obra excel·lent. L'estil de Vilardaga és molt bo, ple de recursos ben executats, amb una llengua rica, ritme incessant i una destacble capacitat per passar de la reflexió mordaç a l'emoció, de la tendresa a l'humor més punyent. En aquest sentit, hi he trobat un narrador que vull continuar llegint, i que crec que em farà gaudir força en futurs projectes.
El berguedà Gerard Vilardaga recull en aquest llibre vivències personals, entrellaçant les personals amb les derivades de la seva dedicació professional al camp del treball social. Ho fa d'una manera original i creativa, sense seguir un ordre clar, com les coses de la vida. Ho fa passant en un instant de la rialla, al plor; de la ironia, al sarcasme; de l'èxit, al fracàs. Talment com passa a la vida. Aquest desgavell desordenat inclou drogodependències, aïllament social, racisme, lluites per herències, sensellarisme i, sobretot, solitud. Més recomanacions de llibres al blog «Mirades»: https://agorafrancesc.wordpress.com/l...
No és fàcil trobar el punt escaient per descriure situacions socials i m,agrada el que utilitza l'autor. Trobo un encert que el llibre estigui estructurat amb capítols de narracions curtes, deslligades unes de altres, on conjuga lo cronològic, lo institucional, lo professional i lo personal. M,agrada especialment: l,ús del llenguatge; la incorporació de reflexions micro i macro sobre el món social; i la seva narració valenta, descarnada i sincera sobre les professions socials.
Experiencia increíble. Notándose la experiencia de vida del autor y la mirada de todas aquellas personas que impulsamos el trabajo social y la realidad que vivimos día a día. Descripciones basadas en el costumbrismo y la cruda realidad de nuestro sistema.
Un libro que refleja la vocación y cómo esta va madurando a medida que vamos viviendo.
El primer llibre de l'any! Una meravella d'història. L'autor ens apropa al que significa gestionar la necessitat amb les engrunes d'aquest sistema polític i econòmic. Un encert del Gerard i de l'Agulla Daurada posar el focus als serveis socials i la gestió de la vulnerabilitat.
Una joia. Me'l va regalar una amiga antiga mestra meva de la Universitat. IMPRESCINDIBLE, per qualsevol persona que es dediqui o vulgui dedicar al món social. Crític i autobiogràfic, descriu l'amor i odi a aquesta professió tant necessària i tant menyspreada. No paro de recomanar-la i de regalar-la a companys/es de feina. El millor llibre que he llegit aquest 2025.