Meditaciones en el desierto

by Agustí Calvet (Gaziel)

«Aquesta és la part més crua dels aplecs de notes que durant vint anys –de 1936 a 1956– jo escrivia per a mi tot sol, constituint així una mena de dietari molt íntim. Les pàgines que el componen no foren pas confegides certament per ser publicades. Nascudes del 1946 al 1953, són filles d’una gran esperança la que jo tenia –com altres incomptables espanyols– de veure redre¬çada una de les més abominables iniquitats del nostre l’esclafament brutal de tota llibertat a Espanya. Avesat per la meva professió de periodista a observar i comentar al dia la vida pública del meu país i la del món, un cop acabada el 1939 la darrera Guerra Civil Es¬panyola –passada totalment a l’exili i sense barrejar-me per res en l’esgarrifosa matança, ni amb els uns ni amb els altres–, vaig trobar-me que aquí havia estat arrasa¬ da tota opinió els diaris eren convertits en òrgans de propaganda oficiosa, dirigits i controlats pel Govern, i els periodistes, enregimentats, en agents de la dictadu¬ra. Debolida de soca-rel la meva professió, no em quedà altre remei que fer-me’n una de nova. Un instint irrepri¬mible, però, m’empenyia sovint a continuar comentant, ni que fos tot sol, els esdeveniments. Aquestes medita¬cions solitàries són articles nonats.»

272 pages, Hardcover

First published January 1, 1974

About the author

Agustí Calvet (San Feliú de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964), más conocido por el seudónimo «Gaziel», fue uno de los periodistas más influyentes del primer tercio del siglo XX en España. Debutó en el oficio en 1909 en La Veu de Cataluña, órgano del partido conservador la Lliga Regionalista. En 1914 marchó a París con la intención de retomar sus estudios de Filosofía y allí le sorprendió la primera guerra mundial. El cuaderno en el que escribía el ambiente de la ciudad y sus impresiones personales estaría en la base de los artículos que desde La Vanguardia lo catapultaron a la fama. Sus crónicas sobre la Gran Guerra lo convirtieron en uno de los periodistas más leídos de España y América Latina. Entre 1914 y 1918 recopiló sus artículos sobre la guerra en varios libros. Así surgieron volúmenes como Diario de un estudiante en París (1915) y De París a Monastir (1917).

Entre 1920 y 1936 fue director de La Vanguardia, desde donde se consolidó como uno de los analistas más lúcidos de la política de la época. Pasó la guerra civil en el exilio y a su vuelta en 1940 tuvo que dejar de ejercer su profesión. Se instaló en Madrid, donde trabajó en el sector editorial, y escribió libros de memorias y de viajes, entre los que destacan Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1958). En 1959 volvió a Barcelona, donde continuó escribiendo hasta su muerte. En la edición póstuma de sus Obras Completas (1970) en catalán vieron la luz fragmentos de sus deslumbrantes Meditaciones en el desierto, cuya edición íntegra tuvo que publicarse en París en 1974.

Reviews

[Carles Fabrego-Vinyeta · Rating 4 out of 5]

Recull de reflexions de Gaziel escrites entre 1946-1953, en plena dictadura, durant el seu "exili interior" a Madrid, fetes amb la llibertat de saber que estas ben sol i abandonat. Que ja no has de quedar bé amb ningú.

M'ha agradat la ironia fina que gasta al referir-se a Espanya, a la seva història, els seus valents intel·lectuals, als seus servils generals o a la burgesia compromesa.

M'ha sorprès la profunda rancúnia envers Anglaterra i França per la seva política de no intervenció entre el 1936-1939.

Interessants les previsions, encertades o no, sobre l'evolució de la política internacional.

El desert de Gaziel és:

La por i submissió de la intel·lectualitat castellana i catalana. Indignitat de la intel·lectualitat del moment.

La conseqüència de la incapacitat de la burgesia per implicar-se en un projecte polític, ja fos la república o la monarquia. 

La conseqüència d'haver-ho deixat tot a mans de l'exercit, dels radicals o dels sindicats.  

Burgesia servil.

[Santiago · Rating 4 out of 5]

Interessant per viure, des de les reflexions íntimes de l'autor, la pèrdua de l'esperança en la reinstauració democràtica a Espanya i la deriva cap al desconhort (així titula l'entrada del 7 d'octubre de 1952) de l'autor refugiat en la justícia literària (Shakespeare) que trobaran les Iniquitats:


" (...) però el cel és just i, les iniquitats, el temps les enderroca"

[Pablo Rodríguez · Rating 1 out of 5]

Abandonado. Se reconoce el apego a la actualidad, pero ni siquiera los numerosos vínculos de la época de Gaziel con los de la que vivimos ahora sirven para que estos textos resulten de interés. Hablan de un momento excesivamente concreto y sus reflexiones tampoco resultan lo suficientemente universales como para que tengan utilidad ahora.

[Fulanqi · Rating 2 out of 5]

Buena edición. Decepcionante contenido.

[Antonio Saras · Rating 5 out of 5]

Unos rabiosos comentarios de sucesos políticos de los años 40s y 50s. El autor sufrió el acoso de nacionales y republicanos. Al volver a España escribió estos comentarios en que nos expone el desasosiego que le produce la lenta aceptación del régimen de Franco por las democracias. Al final, abatimiento y soledad. Una mala experiencia el vivir la consolidación del régimen