Crec que tots els meus malsons d'infantesa em revisitaven aquell primer any de maternitat. S'esperaven dins la fosca, i ja quan les meves forces eren nules, se m'abraonaven a sobre com per avisar-me que allà seguien i que, com jo, s'havien fet més grans.
Per una banda, em necessitava per sobreviure i, per l'altra, jo li era insuficient, com si ja sabés, de tant petita, que la vida és això: una contínua recerca d'alguna cosa que mai no es troba.
Em vaig quedar immòbil al mig de la porta, ni dins ni fora, sota el marc de dues vides imantades sense saber com fer la següent pasa. Fins que vaig entendre que el marc que em delimitava no era el de la porta.
Dins d'aquell sí hi havia un "queda't, ajuda'm". I encara hi caben més coses a dins d'una paraula curta. Una paraula curta és com un nom curt, sempre arrossega coses molt més grosses.
Imagín un lloc físic. Una espècie de planeta llunyà on van a parar totes les converses pendents o imaginades de tota la gent.
Ella volia tocar-me i jo també, deixar-me tocar i tocar-la a ella, qui diu tocar diu palpar, besar, llepar ...