What do you think?
Rate this book
El último abad
El último Abad de Martí Gironell:
Una antigua celda de un monje benedictino del monasterio Sant Benet, ahora rehabilitada, es el campo base desde donde el escritor y periodista Martí Gironell ha descubierto a lo largo de un año la historia, los secretos y la esencia del lugar para poder hacernos partícipes de la historia de Pere Frigola.
Sant Benet de Bages, 1554. El monasterio benedictino se hunde. Como Sant Benet, muchos otros monasterios catalanes tienen el mismo problema, una situación que beneficia las ambiciones del rey Felipe II. Sin embargo, el nuevo abad de Sant Benet, Pere Frigola, se plantea el reto de hacer resurgir el monasterio de sus cenizas cueste lo que cueste y a pesar del peligro que ello conlleva. Intriga y suspense, vida y muerte, amor y odio se mezclan en una novela que retrata los estragos de la corrupción en la política y en la Iglesia en la segunda mitad del siglo XVI, así como la situación un pueblo devastado.
La nueva novela de Gironell es una historia que nos asoma a las tradiciones, el arte, los viñedos, la gastronomía, las relaciones y los intereses enfrentados en el momento del renacimiento de uno de los monasterios con una historia más convulsa.
Una antigua celda de un monje benedictino del monasterio Sant Benet, ahora rehabilitada, es el campo base desde donde el escritor y periodista Martí Gironell ha descubierto a lo largo de un año la historia, los secretos y la esencia del lugar para poder hacernos partícipes de la historia de Pere Frigola.
Sant Benet de Bages, 1554. El monasterio benedictino se hunde. Como Sant Benet, muchos otros monasterios catalanes tienen el mismo problema, una situación que beneficia las ambiciones del rey Felipe II. Sin embargo, el nuevo abad de Sant Benet, Pere Frigola, se plantea el reto de hacer resurgir el monasterio de sus cenizas cueste lo que cueste y a pesar del peligro que ello conlleva. Intriga y suspense, vida y muerte, amor y odio se mezclan en una novela que retrata los estragos de la corrupción en la política y en la Iglesia en la segunda mitad del siglo XVI, así como la situación un pueblo devastado.
La nueva novela de Gironell es una historia que nos asoma a las tradiciones, el arte, los viñedos, la gastronomía, las relaciones y los intereses enfrentados en el momento del renacimiento de uno de los monasterios con una historia más convulsa.
400 pages, Paperback
First published January 1, 2012
1 person is currently reading
35 people want to read
About the author
Martí Gironell
33 books48 followersLlicenciat en Filologia Anglesa i en Periodisme, ha treballat a Ràdio Besalú, Ràdio Olot, Catalunya Ràdio i TV3. Col·labora en mitjans de comunicació com El Punt Avui, La República i L’Illa dels Llibres. Entre els seus llibres destaquen El pont dels jueus (2007), que ha estat traduït a diversos idiomes; La venjança del bandoler, que va guanyar el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica el 2008; L’arqueòleg (2010), L’últim abat (2012) i El primer heroi (2014), que també han estat traduïts a diverses llengües. El 2015 va publicar Strappo, la novel·la de l’espoli del romànic català, i el conte infantil El nen dibuixat. L’any 2018 va guanyar el Premi Ramon Llull amb La força d’un destí, amb més de 30.000 exemplars venuts i traduïda al castellà, l’anglès, l’holandès i el búlgar. El 2020 va publicar Paraula de Jueu, l'esperada continuació del seu long-seller El Pont dels Jueus. El 2021 ha publicat l'àlbum il·lustrat Un talp al meu jardí, amb il·lustracions de Coaner Codina.r
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 10 of 10 reviews
January 18, 2026
No pel llibre, per mi, m'ha costat moltíssim llegir-lo, perquè aquest és el darrer llibre que estava llegint la mama. L'he tingut des de llavors a la tauleta de nit, però no podia llegir-lo, sempre em posava a plorar. Ella va arribar a la pàgina 80 i jo he deixat allà el punt de llibre que va posar...
No puc dir res més, perquè per a mi aquest llibre sempre serà el seu darrer.
La trobo molt a faltar i encara la penso cada dia...
No puc dir res més, perquè per a mi aquest llibre sempre serà el seu darrer.
La trobo molt a faltar i encara la penso cada dia...
June 13, 2014
L’últim abat, de Martí Gironell (Besalú, 1971), s’ha convertit, juntament amb Victus, d’Albert Sánchez Piñol, una altra novel·la històrica, en un dels fenòmens editorials de l’any al nostre país. Escriptor i periodista, Gironell es mou a gust en el món dels mitjans audiovisuals, i sens dubte aquesta habilitat (juntament amb una esforçada tasca de promoció en pobles i poblets de tot el Principat) ha afavorit la bona acollida del llibre. Ja les seves antecessores, des de El pont dels jueus (Columna, 2007) a L’arqueòleg (Columna, 2010), passant per La venjança del bandoler (Columna, 2008), van obtenir el favor del gran públic i durant diverses setmanes van ser a la llista dels llibres més venuts de ficció en català.
L’últim abat ens narra la història dels darreres temps de la independència abacial del monestir de Sant Benet de Bages, sota el govern de l’abat Pere Frigola. En el primer capítol, que en realitat és el final de la història, l’abat Frigola agonitza i mor al seu llit de la cel·la de Sant Benet. Amb la seva mort, el monestir perdrà la seva autonomia i passarà a dependre de Montserrat, emparat per la Congregació de la Observança de Valladolid. La Congregació, el tronc central de l’orde benedictí a Espanya, volia aprofitar l’estat de decadència econòmica i espiritual de molts monestirs catalans al llarg del segle XVI per fer-hi entrar la seva reforma i la seva influència. Aquesta ambició topa amb l’oposició de la Claustral Tarraconense, la branca catalana dels benedictins, amb el pare Frigola al capdavant, que temen que aquesta dominació eclesiàstica es converteixi a la llarga, també, en influència política, ja que el que Valladolid (i al seu darrere el rei Felip II) perseguia en realitat era l’assalt a la Generalitat, a través de la seva representació en la figura dels delegats del braç eclesiàstic.
La novel·la, plantejada ja des de bon principi com un exemple de la resistència del monestir de Sant Benet al rei de Castella, juga novament la basa de la resistència catalana a l’enemic castellà, que també jugava Victus. Però allà on Victus excel·lia (en la caracterització d’uns antiherois d’extracció baixa que donaven una versió alternativa a l’oficial des del pintoresquisme, desmuntant mites i mentides d’ambdós bàndols), L’últim abat es mostra tendenciosa i simplista. La caracterització de Ceballos, per altra banda, ratlla en algun punt la caricatura grotesca, en el sentit negatiu del terme. No ajuda a la riquesa de matisos del relat que des de bon principi es caigui en la infantil dicotomia entre bons molt bons i dolents molt dolents. I tampoc ajuda a mantenir viva la tensió del relat que a la pàgina 70 sapiguem ja que Ceballos està al darrere de l’assassinat de Frigola i els demés abats de la Tarraconense. En literatura, el color més apreciat és el gris, en totes les seves tonalitats, i Gironell va del blanc al negre massa vegades. Massa de pressa.
La resta del relat és un flash-back de vint-i-dos anys en el temps per narrar-nos com s’arriba a aquella mort anunciada. Al llarg d’aquests anys assistim a la tasca del pare Frigola, i el veiem com un home recte i honest, també sever i exigent, però en el fons un home “que confiava en les persones” i que té sempre present la màxima de l’orde en tot allò que fa: ora et labora. Però sobretot el que cal és treballar. L’autor fa l’efecte que s’esforça en demostrar els paral·lelismes entre la situació sociopolítica d’aquell final del segle XVI i l’actual. I així, resulta difícil en alguns moments desvincular-se del present i no entendre passatges, frases i fets com una picada d’ullet al lector sobre situacions de la nostra vida de cada dia. Per exemple, en la relació Catalunya-Espanya, a propòsit de la conxorxa castellana i l’espoliació dels monestirs catalans (“sí, són molt murris aquests castellans. Primer s’han dedicat a ensorrar els monestirs i ara ells mateixos et diuen que si vols aixecar el vol et donen la recepta per refer-lo”), en la crítica a la corrupció política (“el poder polític és impur, està corromput, irremissiblement contaminat”), en el retrat dels interessos polítics de l’Església (“la política és l’exercici del poder que busca un fi transcendent, si fa no fa com la religió”), o en la reflexió al voltant de la necessitat de consol i esperança que hi ha avui en dia en la societat (“la demanda espiritual va en augment perquè vivim en uns temps difícils, d’incerteses”).
D’igual manera, en clau actual, podem entendre també les receptes que se’ns donen a aquests problemes: “Hem d’aprendre a compartir, a treballar pel bé comú, per la comunitat”. Frigola ens és presentat com una inspiració, com un desvetllador de consciències, almenys entre el cenobi benedictí del Principat. D’aquí que la novel·la s’esforci en interpretar el seu nomenament com un punt d’inflexió en la tasca destructora de la independència abacial catalana i l’inici d’un redreçament. “Aquella albada marcava la resurrecció del monestir”. I amb aquest objectiu, la resurrecció del monestir i de l’orde sencer, Frigola es proposa d’emprendre l’ambiciós projecte d’embellir Sant Benet. Projecte que comptarà amb l’oposició, no únicament de la Congregació de Valladolid, sinó del propi poble, que veu com el monestir pretén pagar totes aquelles despeses amb els seus diners. Es descabdella d’aquesta manera un segon fil del relat, amb tantes o més possibilitats que el primer, però que no acaba de reeixir. La relació del batlle (en el fons extorquit per l’abat) i el seu fill (un rebel amb qui resulta molt més fàcil de congeniar que amb el propi abat i les seves necessitat ornamentístiques) segurament siguin del més lluït del llibre, especialment la desastrada fi de tots dos.
Val a dir que el fons documental és extens i que Martí Gironell forneix l’obra d’un aparat històric contundent: el món de la vinya i el vi associat a les comunitats religioses, les propietats de les herbes remeieres, la importància i simbologia de la gastronomia en el cenobi, l’erudició de llengua llatina i els reptes d’enginy entre l’abat i el novici, la picaresca pròpia de la literatura goliàrdica sobre monges i capellans, etc. Potser es troba a faltar alguna referència al nostre Francesc Eiximenis entre les fonts que consultà l’autor, però tota aquesta teranyina de trames secundàries fan el fet i més d’un cop són el millor del llibre.
Desgraciadament, però, el cor de la història no batega amb la mateixa força i la falta de sang en les seves venes fa que a vegades se’ns acluquin els ulls. A més, les analogies amb El nom de la rosa, malgrat que hem provat de no veure-les, són en alguns punts massa evidents per passar-les per alt: un monestir, una comunitat de monjos, diversos assassinats misteriosos, intrigues polítiques i vaticanes, enamoraments de novicis, bruixeria, verins… i al final un gran incendi purificador que s’ho emporta tot per davant, però que en aquest cas no fa bona la dita aquella que cita Frigola (aequat omnes cinis) ja que ni tan sols la cendra pot igualar els dos relats. I és que d’aquesta comparació L’últim abat no en surt ben parat. En el nostre cas la resolució carnal de les històries d’amor entre monjos i plebees (ni més ni menys que dues!) és precipitada i previsible i aquell deus ex machina del final de relat, amb la mort inesperada, innecessària i inversemblant del dolent de torn, l’abat Ceballos (val a dir que de manera gairebé idèntica a la del Bernat Gui d’Eco) algun lector el pot entendre com un autèntic atemptat a la seva intel·ligència. Per voler donar al lector el que el lector vol, de vegades l’autor no sap donar-li al relat el que el relat necessita. I d’aquesta manera, ni el relat és rodó ni el lector en pot quedar del tot satisfet.
L’últim abat ens narra la història dels darreres temps de la independència abacial del monestir de Sant Benet de Bages, sota el govern de l’abat Pere Frigola. En el primer capítol, que en realitat és el final de la història, l’abat Frigola agonitza i mor al seu llit de la cel·la de Sant Benet. Amb la seva mort, el monestir perdrà la seva autonomia i passarà a dependre de Montserrat, emparat per la Congregació de la Observança de Valladolid. La Congregació, el tronc central de l’orde benedictí a Espanya, volia aprofitar l’estat de decadència econòmica i espiritual de molts monestirs catalans al llarg del segle XVI per fer-hi entrar la seva reforma i la seva influència. Aquesta ambició topa amb l’oposició de la Claustral Tarraconense, la branca catalana dels benedictins, amb el pare Frigola al capdavant, que temen que aquesta dominació eclesiàstica es converteixi a la llarga, també, en influència política, ja que el que Valladolid (i al seu darrere el rei Felip II) perseguia en realitat era l’assalt a la Generalitat, a través de la seva representació en la figura dels delegats del braç eclesiàstic.
La novel·la, plantejada ja des de bon principi com un exemple de la resistència del monestir de Sant Benet al rei de Castella, juga novament la basa de la resistència catalana a l’enemic castellà, que també jugava Victus. Però allà on Victus excel·lia (en la caracterització d’uns antiherois d’extracció baixa que donaven una versió alternativa a l’oficial des del pintoresquisme, desmuntant mites i mentides d’ambdós bàndols), L’últim abat es mostra tendenciosa i simplista. La caracterització de Ceballos, per altra banda, ratlla en algun punt la caricatura grotesca, en el sentit negatiu del terme. No ajuda a la riquesa de matisos del relat que des de bon principi es caigui en la infantil dicotomia entre bons molt bons i dolents molt dolents. I tampoc ajuda a mantenir viva la tensió del relat que a la pàgina 70 sapiguem ja que Ceballos està al darrere de l’assassinat de Frigola i els demés abats de la Tarraconense. En literatura, el color més apreciat és el gris, en totes les seves tonalitats, i Gironell va del blanc al negre massa vegades. Massa de pressa.
La resta del relat és un flash-back de vint-i-dos anys en el temps per narrar-nos com s’arriba a aquella mort anunciada. Al llarg d’aquests anys assistim a la tasca del pare Frigola, i el veiem com un home recte i honest, també sever i exigent, però en el fons un home “que confiava en les persones” i que té sempre present la màxima de l’orde en tot allò que fa: ora et labora. Però sobretot el que cal és treballar. L’autor fa l’efecte que s’esforça en demostrar els paral·lelismes entre la situació sociopolítica d’aquell final del segle XVI i l’actual. I així, resulta difícil en alguns moments desvincular-se del present i no entendre passatges, frases i fets com una picada d’ullet al lector sobre situacions de la nostra vida de cada dia. Per exemple, en la relació Catalunya-Espanya, a propòsit de la conxorxa castellana i l’espoliació dels monestirs catalans (“sí, són molt murris aquests castellans. Primer s’han dedicat a ensorrar els monestirs i ara ells mateixos et diuen que si vols aixecar el vol et donen la recepta per refer-lo”), en la crítica a la corrupció política (“el poder polític és impur, està corromput, irremissiblement contaminat”), en el retrat dels interessos polítics de l’Església (“la política és l’exercici del poder que busca un fi transcendent, si fa no fa com la religió”), o en la reflexió al voltant de la necessitat de consol i esperança que hi ha avui en dia en la societat (“la demanda espiritual va en augment perquè vivim en uns temps difícils, d’incerteses”).
D’igual manera, en clau actual, podem entendre també les receptes que se’ns donen a aquests problemes: “Hem d’aprendre a compartir, a treballar pel bé comú, per la comunitat”. Frigola ens és presentat com una inspiració, com un desvetllador de consciències, almenys entre el cenobi benedictí del Principat. D’aquí que la novel·la s’esforci en interpretar el seu nomenament com un punt d’inflexió en la tasca destructora de la independència abacial catalana i l’inici d’un redreçament. “Aquella albada marcava la resurrecció del monestir”. I amb aquest objectiu, la resurrecció del monestir i de l’orde sencer, Frigola es proposa d’emprendre l’ambiciós projecte d’embellir Sant Benet. Projecte que comptarà amb l’oposició, no únicament de la Congregació de Valladolid, sinó del propi poble, que veu com el monestir pretén pagar totes aquelles despeses amb els seus diners. Es descabdella d’aquesta manera un segon fil del relat, amb tantes o més possibilitats que el primer, però que no acaba de reeixir. La relació del batlle (en el fons extorquit per l’abat) i el seu fill (un rebel amb qui resulta molt més fàcil de congeniar que amb el propi abat i les seves necessitat ornamentístiques) segurament siguin del més lluït del llibre, especialment la desastrada fi de tots dos.
Val a dir que el fons documental és extens i que Martí Gironell forneix l’obra d’un aparat històric contundent: el món de la vinya i el vi associat a les comunitats religioses, les propietats de les herbes remeieres, la importància i simbologia de la gastronomia en el cenobi, l’erudició de llengua llatina i els reptes d’enginy entre l’abat i el novici, la picaresca pròpia de la literatura goliàrdica sobre monges i capellans, etc. Potser es troba a faltar alguna referència al nostre Francesc Eiximenis entre les fonts que consultà l’autor, però tota aquesta teranyina de trames secundàries fan el fet i més d’un cop són el millor del llibre.
Desgraciadament, però, el cor de la història no batega amb la mateixa força i la falta de sang en les seves venes fa que a vegades se’ns acluquin els ulls. A més, les analogies amb El nom de la rosa, malgrat que hem provat de no veure-les, són en alguns punts massa evidents per passar-les per alt: un monestir, una comunitat de monjos, diversos assassinats misteriosos, intrigues polítiques i vaticanes, enamoraments de novicis, bruixeria, verins… i al final un gran incendi purificador que s’ho emporta tot per davant, però que en aquest cas no fa bona la dita aquella que cita Frigola (aequat omnes cinis) ja que ni tan sols la cendra pot igualar els dos relats. I és que d’aquesta comparació L’últim abat no en surt ben parat. En el nostre cas la resolució carnal de les històries d’amor entre monjos i plebees (ni més ni menys que dues!) és precipitada i previsible i aquell deus ex machina del final de relat, amb la mort inesperada, innecessària i inversemblant del dolent de torn, l’abat Ceballos (val a dir que de manera gairebé idèntica a la del Bernat Gui d’Eco) algun lector el pot entendre com un autèntic atemptat a la seva intel·ligència. Per voler donar al lector el que el lector vol, de vegades l’autor no sap donar-li al relat el que el relat necessita. I d’aquesta manera, ni el relat és rodó ni el lector en pot quedar del tot satisfet.
July 30, 2020
Si bien la ambientación de la novela está cuidada y bien trabajada, no se puede decir lo mismo ni de la historia ni de la narrativa que la acompaña.
Es complicado discernir que es lo que nos quiere contar el autor ya que va cambiando la orientación de la trama constantemente sin determinar en concreto cual es la historia de esta novela.
Personajes malos (malísimos) que conspiran contra los cenobios catalanes para someterlos al dominio castellano.... Puede que funcione entre los espíritus independentistas que circulan en estos días, pero como novela resulta sumamente aburrida y carente de interés.
Es complicado discernir que es lo que nos quiere contar el autor ya que va cambiando la orientación de la trama constantemente sin determinar en concreto cual es la historia de esta novela.
Personajes malos (malísimos) que conspiran contra los cenobios catalanes para someterlos al dominio castellano.... Puede que funcione entre los espíritus independentistas que circulan en estos días, pero como novela resulta sumamente aburrida y carente de interés.
August 29, 2020
Poc creïble, avorrida.
November 25, 2020
No atrae y lento, desde mi punto de vista.
July 26, 2014
Debo decir que a este libro le tenia muchas ganas, es una novela histórica ambientada en la Edad Media. Nos situamos en una situación de crisis económica y política, donde la corona y los superiores de la Iglesia quieren obtener mucho más poder. La novela esta ambientada en la Península Ibérica, en la zona catalana. Entre toda esta situación, el Pere Frigola se pondrá al frente del monasterio de Sant Benet intentando que los ciudadanos crean en él y consigan en el monasterio una situación más favorable.
Este libro te muestra los conflictos internos que tanto nos cuenta (o contaban) en las clases de historia, e refleja de tal manera que parece que estamos involucrados. Además de ciertas intimidades de los monjes que, en mi caso, mejor no saber pero que fueron verdad en su momento. No fue agradable, os lo voy a contar porque aparece a principio del libro, leer las escenas de sexo de los monjes, aunque las describe con un detalle que no aparece en el resto del libro (además de una calidad de descripción en los monumentos).
Confieso que las primeras páginas lo cogí con energía y me engancho, pero he tardado TANTO en leérmelo porque la parte central en la historia va muy, pero muy lento. Lo acabé dejando, leyéndolo en los autobuses, algún que otro rato... y si eso le añades otras complicaciones... El caso es que hace tres días lo volví a coger, ya lo tenía un poco más de la mitad y fue cuando volvió a dar un giro en la historia, volvió a ser interesante. Y el final, realmente bueno.
Los personajes son muy serios, algunos los he encontrado muy secos. Pero al que más le he cogido cariño es a Modest, un novicio que cuida los viñedos del monasterio. Es un personaje que os gustará.
No quiero ponerle muchas pegas a la historia porque he salido contenta, pero hay partes que eliminaría o haría muchas más cortas. Como por ejemplo la historia, la vida, de algunos personajes, estoy en duda si los quitaría o los haría más breve.
A los amantes de la Historia os lo recomiendo, pero sed pacientes. La parte centra es muy lenta pero necesaria. Aún así lo recomiendo.
Este libro te muestra los conflictos internos que tanto nos cuenta (o contaban) en las clases de historia, e refleja de tal manera que parece que estamos involucrados. Además de ciertas intimidades de los monjes que, en mi caso, mejor no saber pero que fueron verdad en su momento. No fue agradable, os lo voy a contar porque aparece a principio del libro, leer las escenas de sexo de los monjes, aunque las describe con un detalle que no aparece en el resto del libro (además de una calidad de descripción en los monumentos).
Confieso que las primeras páginas lo cogí con energía y me engancho, pero he tardado TANTO en leérmelo porque la parte central en la historia va muy, pero muy lento. Lo acabé dejando, leyéndolo en los autobuses, algún que otro rato... y si eso le añades otras complicaciones... El caso es que hace tres días lo volví a coger, ya lo tenía un poco más de la mitad y fue cuando volvió a dar un giro en la historia, volvió a ser interesante. Y el final, realmente bueno.
Los personajes son muy serios, algunos los he encontrado muy secos. Pero al que más le he cogido cariño es a Modest, un novicio que cuida los viñedos del monasterio. Es un personaje que os gustará.
No quiero ponerle muchas pegas a la historia porque he salido contenta, pero hay partes que eliminaría o haría muchas más cortas. Como por ejemplo la historia, la vida, de algunos personajes, estoy en duda si los quitaría o los haría más breve.
A los amantes de la Historia os lo recomiendo, pero sed pacientes. La parte centra es muy lenta pero necesaria. Aún así lo recomiendo.
June 19, 2016
L’últim abat, de Martí Gironell (Besalú, 1971), s’ha convertit, juntament amb Victus, d’Albert Sánchez Piñol, una altra novel•la històrica, en un dels fenòmens editorials de l’any al nostre país. Escriptor i periodista, Gironell es mou a gust en el món dels mitjans audiovisuals, i sens dubte aquesta habilitat (juntament amb una esforçada tasca de promoció en pobles i poblets de tot el Principat) ha afavorit la bona acollida del llibre. Ja les seves antecessores, des de El pont dels jueus (Columna, 2007) a L’arqueòleg (Columna, 2010), passant per La venjança del bandoler (Columna, 2008), van obtenir el favor del gran públic i durant diverses setmanes van ser a la llista dels llibres més venuts de ficció en català.
La ressenya completa a http://elbiblionauta.com/ca/2013/03/0...
La ressenya completa a http://elbiblionauta.com/ca/2013/03/0...
July 3, 2013
Políticamente cargada reconstrucción del ambiente monacal catalán del siglo XVI, en que Felipe II intenta (y consigue) imponer su ambición centralista frente al soberanismo local. Mal narrado y descaradamente parcial.
Displaying 1 - 10 of 10 reviews