Catalogne romane

by Joan Ainaud de Lasarte

French
Original Spanish

Paperback

Published September 1, 1996

About the author

Joan Ainaud i de Lasarte (Barcelona, 1919 — 1995) Historiador de l’art i museòleg. Fill de l’artista i pedagog Manuel Ainaud i Sánchez i net de l’escriptora Carme Karr. Tot i destacar com a medievalista, es dedicà a investigar sobre totes les èpoques de l’art català. Estudià història a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona amb Ferran Soldevila, i treballà en la recuperació d’arxius amb Agustí Duran i Sanpere. Establí una estreta col·laboració amb el seu company Frederic Pau Verrié, i el seu treball quedà reflectit en nombroses publicacions. L’any 1941 ja havia iniciat la seva feina com a catalogador de la Junta de Museus al Museu d’Art de Catalunya i el 1942, a l’Institut Amatller d’Art Hispànic. El 1948 fou nomenat director dels Museus d’Art de Barcelona, càrrec que desenvolupà fins el 1986. Algunes de les fites més rellevants dels trenta-set anys de direcció són: l’adquisició de les peces romàniques de la col·lecció Bosch i Catarineu (1950), la incorporació del llegat Cambó, la col·lecció Maties Muntadas (1956), les col·leccions Espona (1958) i Teixidó (1959), els més de mil dibuixos de Marià Fortuny; les col·leccions Rocamora i Fontana, la creació dels museus monogràfics Clarà i Picasso, i la promoció del dedicat a Miró; les exposicions organitzades a diverses ciutats amb l’ajut de la Direcció General de Belles Arts, la Junta de Museus i els Amics dels Museus; la gran exposició d’art romànic (1961), i la de “Silos y su época” (1974); la creació del Museu de Ceràmica, la instal·lació de les col·leccions del romànic al Palau Nacional al final de la dècada del 1960 i la publicació de la seva guia (1973); l’increment de la biblioteca dels Museus d’Art de Barcelona i la continuació de la publicació Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona. En aquest apartat també cal incloure el seu assessorament en la creació dels nous museus barcelonins: el marítim (1941), el d’història de la ciutat a la casa Padellàs (1943); el de la música (1946); l’etnològic (1948) i el militar a Montjuïc (1963). Doctorat en història el 1955 per la Universidad Complutense de Madrid, tres anys més tard fou membre adjunt de la Secció Historicoarqueològica de l’IEC (1958), numerari des del 1970, ostentà la presidència de la institució en el moment de la transició política (1978-84). Exercí la docència, i entre el 1968 i el 1971 fou coordinador del Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona i, paral·lelament, fou designat vocal del patronat del Museu del Prado. Des del 1979 ocupà la direcció general del comitè català del Corpus Vitrearum i a partir del 1990 fou president del patronat de l’Institut Amatller, a més d’ocupar el càrrec de vicepresident a la Junta de Museus de Catalunya des del 1991 fins a la seva mort, i ser membre del Consell Internacional de Museus, de la Union Académique Internationale i de l’Académie des Beaux-Arts de Bèlgica. Joan Ainaud contribuí amb la seva experiència al bon funcionament de prestigioses institucions com a membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona —on ingressà el 1969—, o la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la qual fou elegit numerari l’any 1964, si bé no prengué possessió fins el 1981. Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or al mèrit en les belles arts del Ministeri d’Educació i Ciència, el Premi d’Honor Jaume I i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, entre altres títols honorífics nacionals i internacionals.

Photo credit © Arxiu MNAC