Un home i una dona es coneixen al sanatori on viuen internats. Ella encara no té trenta anys i ja en fa nou que lluita contra la tuberculosi; ell, als vint-i-cinc, tot just comença el combat. Un vespre, ella entra tard a la sessió de cine amb què es distreuen els malalts i fa caure tot de cadires: “En veure’t cara a cara, ja em va fer estrany que una noia amb un tal posat de tendresa pogués fer tant soroll”, li escriu ell.
Perquè s’escriuen, gairebé cada dia. No els queda altra manera de comunicar-se durant els períodes en què han de fer repòs absolut. Una infermera els fa de cartera i la intimitat creix entre ells d’una manera fabulosa. Aïllats, s’espien per la galeria, s’observen, s’endevinen. En sis anys, la seva correspondència captura totes les irisacions de l’amor, les ombres de la malaltia, el silenci del món exterior després d’una guerra que envia a l’exili amics i parents. Gairebé sols, només el queda allò que s’ha desclòs al mateix temps que l’amor: la poesia.
Perquè la història que expliquen aquestes cartes no és una ficció, sinó la de Màrius Torres i Mahalta —la història ben real de dos amants condemnats a un suplici delectable: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels…”
Setanta-cinc anys després de la mort del poeta, aquesta conversa per carta fa reviure el món íntim que va abeurar una de les poesies més belles escrites en català. I Mercè Figueras —Mahalta— pren la paraula per primer cop.
Màrius Torres (Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 1942), poeta. Als 25 anys contreu la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori. Escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda. Resta inèdit fins l'any 1947, en què el seu amic Joan Sales publica, a Mèxic, el recull Poesies, que influeix notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra. És considerat un dels poetes catalans més importants del segle XX.
Quin llibre... Tinc la sensació d'haver llegit una de les històries d'amor (i amistat i carinyo i familia) més maques que he trobat mai en llibres. Es cuiden a base de poemes, de converses intenses sobre la simplicitat del dia a dia i de la continua demostració d'admiració envers l'altre. No hauríem de necessitar res més. LLEGIU-LO.
Endinsar-se en les cartes entre dues persones que, d’una manera o altra, s’estimen ha estat una joia. És una petita finestra que et permet accedir a la seva intimitat per intentar comprendre’ls, per gaudir-los, per apreciar-los. Amb reflexions sobre diferents temes, una forta intensitat, la poesia i la Guerra Civil espanyola com a rerefons, es teixeix una relació ambigua amb alts i baixos.
«Els sentiments autèntics són un do de Déu, i només els bàrbars poden menysprear-los. Al contrari, com més sensible és una persona, més pot interessar-me» (p. 145)
Si hi hagués d’afegir un únic punt de millora seria el fet que hi manquen anotacions i context al llarg de les cartes. Al final hi ha un llistat de personatges, però penso que no és suficient. En qualsevol cas, molt recomanable!
3,5. Màrius Torres era més jove que jo quan ingressa a Puig d’Olena i poc més gran que jo quan mor de tuberculosi. Deixant comparacions evidents de banda, em resulta extremadament atractiva la faceta curiosa i culta del poeta. Parla de tot, s’interessa per tot, té gust per tot. De tot menys de la seva malaltia, sent metge com era. En canvi, Mercè Figueras em sembla una encantadora de serps, una inspiració, una musa, un discontinu interessat. Per ampliar l’opinió voldré llegir el que n’opina la tercera pota de la relació: Joan Sales.
Pel que fa al llibre en sí, la selecció de cartes ha de ser ben complicada però algunes d’elles semblen prescindibles. De cara al final són més i més escasses i pragmàtiques (poca reflexió i molt de dia a dia).
Quan pensava que acabaria amb mal gust de boca, però, arriba un epíleg deliciós. Per mi, que em fan nosa tots els epílegs.
Quina sort poder-se endinsar dintre d’una relació d’aquesta manera, llegint paraules que no anaven destinades a un públic. Em fa gràcia imaginar-me la vergonya que li faria al Màrius saber que estem llegint les seves cartes a la Mercè. Un llibre preciós.
"Vaig dir-te un dia que jo t'havia "endevinat" a poc de conèixer-te. Deixa'm dir ara que també vaig comprendre que tu m'endevinares a mi. I, potser, el compliment més excepcional que podria fer és aquest que vull dir-te. Jo, el misàntrop, l'esquerp, el cargol, l'orgullós del seu castell interior, em vaig complaure d'ésser endevinat per tu. [...] No t'enyoro gaire perquè penso molt en tu. Ben teu, Màrius".
El llibre inclou cartes entre el gran poeta lleidatà Màrius Torres i la seva musa gironina Mercè Figueras, Mahalta, que sobrevisqué a la tuberculosi, com alguns dels que van passar pel sanatori de Puig d'Olena, a Sant Quirze Safaja, no en Màrius ni el poeta oblidat Miquel Vilalta. També hi ha per allà en Joan Sales i la seva dona Núria Folch, tot i que en Joan i la Mercè semblen haver-se allunyat, allunyament que serà definitiu quan la Mercè llegeix "Incerta glòria", que no li va agradar. Les cartes en si tenen un interès relatiu, per la seva discontinuïtat i per la dificultat de veure de què estan parlant, només n'hi ha 116 i amb molts forats temporals i estan desequilibrades, 86 són d'en Màrius i 30 només de la Mercè. Un pròleg interessant de Margarida Prats, una de les selectores i editores de les cartes, i un epíleg encara més interessant de Montserrat Casals [germana de l'enyorada Muriel Casals], que era un capítol de la biografia de Joan Sales que estava escrivint i que malauradament no va poder acabar.
Abandonat. No perquè no m'agradi sinó perquè trobo que ara no és el moment de llegir-lo, ja que no li puc dedicar el temps i les ganes que es mereixen. Espero retrobar-lo aviat!