El darrer any de la infantesa és la crònica emotiva de la vida dels residents d’un barri marginal proper al quarter de plaer més pròsper de Tòquio. Narra els conflictes i les decepcions d’una canalla que és just al llindar d’adonar-se tant del preu de l’existència com de la feblesa dels adults. Al final de la infantesa resta la perplexitat i la possibilitat d’un combat contra un destí que ha estat teixit per mans alienes. La narració es descabdella, com un emakimono, filant una cadena oberta de seqüències en què l’autora, bo i seguint la vella tradició japonesa, no ha descuidat la presència llisquívola del silenci.
Pen name of poet and writer Natsu Higuchi. She studied at the Haginosha school of poetry run by Utako Nakajima and showed talent from early on. After her father’s death in 1889, she began writing novels to make a living, but she also had a sideline business, a general merchandise store, because she could not survive on income from writing alone. In less than a year from the end of 1894, she successively published such masterpieces as Otsugumori (The Last Day of the Year), Take Kurabe (Comparing Heights), Nigorie (Troubled Waters), and Jusanya (13th Night). She died at the young age of 24 from tuberculosis.
Her image currently appears on the Japanese 5000-yen banknote.
Un agradable relat amb un molt interessant epíleg, on se'ns narra els avatars del canvi d'edat infantil a la adulta, d'una colla de nois i noies d'un barri de la capital de Japó, a finals del segle XIX, amb les seves baralles i amors no entesos. Lectura distreta i un epíleg que ens explica millor el relat que hem llegit.
La coberta em feia vaticinar el pitjor, però la veritat és que m'he endut una gran sorpresa amb aquest llibre. Tot i alguns titubeigs pel que fa a la traducció al principi del text, he acabat entrant en la història, que ens parla d'un grup de nois que estan a punt de deixar enrere la infantesa.
Dividits en dues colles rivals d'un mateix barri, un grup d'adolescents viu els últims dies de llibertat abans de veure's abocats al destí que els té preparats l'edat adulta. Ja sigui per la seva formació, llinatge o posició social, els nois i la noia han de deixar enrere la llibertat i la innocència infantils i prendre consciència que en el futur hauran de seguir els passos que li han estat marcats com a persones adultes.
Això queda ben palès en el cas de la Midori, potser el personatge més lluminós i ben definit de tots ells, una noieta que amb la menarquia rep una plantofada de realitat en albirar quin rol li espera. Ella encarna perfectament l'essència de la nostàlgia per un temps passat, un temps que en aquestes edats sembla que voli, de la mateixa manera que els sentiments es gronxen d'un extrem a l'altre moguts per l'efervescència juvenil. Cal remarcar que l'autora va morir ben jove, amb tan sols vint-i-quatre anys, i que això impregna tot el text d'una urgència vital encisadora.
El text, en definitiva, m'ha encantat. També he trobat enriquidor l'epíleg de la mateixa traductora, la Mercè Altimir. Com a punts negatius, sens dubte un altre disseny de coberta i una correcció més a fons farien molt més atractiu el llibre a possibles lectors futurs, però no per això el deixaré de recomanar.
Me ha costado un poco entrar en la historia, pero cuando se ha empezado a ver el triangulo amoroso entre tres de los personajes me he enganchado más.
Es un relato sobre algunos acontecimientos en un barrio muy cercano a uno de los barrios de placer más importantes de Tokio. Los personajes están en la línea entre la niñeza y la adultez, y la trama gira entorno a este cambio de perspectiva sobre la vida.