Des de ben petita que escric un dietari, m’agrada pensar que sempre que vulgui recordar alguna cosa hi podré tornar, per això, des del moment que vaigDes de ben petita que escric un dietari, m’agrada pensar que sempre que vulgui recordar alguna cosa hi podré tornar, per això, des del moment que vaig llegir la sinopsis d’’Abans de les cinc som a casa’ que vaig sentir la necessitat de llegir el llibre. Moltes gràcies @grup62_ per l’exemplar. ...more
Passió, autenticitat i constància són els consells que l'autor de Cròniques Marcianes o Farhenheit, transmet a Zen en l'art d'escriure, una recopilarcPassió, autenticitat i constància són els consells que l'autor de Cròniques Marcianes o Farhenheit, transmet a Zen en l'art d'escriure, una recopilarció d'onze articles d'assaig on Ray Bradbury intenta encomanar passió per l'escriptura als escriptors novells o aquells bloquejats. Publicat per Viena Edicions, dins la col·lecció <> i traduït per Marta Pera Cucurell és un llibre que no us podeu perdre si voleu aprendre a escriure de la mà d'un dels autors més importants de la literatura universal.
Títol: Zen en l'art d'escriure Autor: Ray Bradbury Editorial: Viena Edicions Traducció: Marta Pera Cucurell Número de pàgines: 200 PVP: 18,50 €
Sinopsis
Una lliçó magistral sobre el plaer d'escriure d'un dels narradors més imaginatius del segle XX. Zen en l'art d'escriure l'haurien de llegir, sobretot, els que es dediquen a escriure, o almenys a intentar-ho, els que no dubten a passar-se hores refent un paràgraf i després l’esborren enrabiats, i els que s’esforcen a crear una veu pròpia que encara no ha fet aparició mai. Però no és un llibre de receptes (al capdavall, en la creació no n’hi ha!), sinó un recull d’articles, molt clars i molt directes, que tenen per objectiu ser font d'inspiració per a escriptors.
L'objectiu del llibre és transmetre passió, fer-nos redescobrir el motiu pel qual creem i ens convida a gaudir del procés i jugar com nens. A l'inici sembla que el llibre simplement sigui un recull d'anècdotes sobre la carrera professional de l'autor, però això ens permet descobrir que Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1920 - Los Angeles, 2012) va ser autor de novel·les, contes, assaigs, obres de teatre i guions televisius i cinematrogràfics, com el de Movy Dick. També que treballava en una impremta i venia diaris fins que un dia va decidir convertir-se en escriptor a temps complet. Com ell mateix explica, no va tenir èxits fins uns quants anys més tard i de treball constant, per això aconsella no rendir-se i seguir practicant, però reconeix que no hauria pogut tenir èxit si no hagués tingut tanta passió per l'escriptura. Bradbury no va esdevenir reconegut fins a la publicació de Les cròniques marcianes (1950), i, sobretot, Fahrenheit (1953), considerats actualment clàssics universals.
D'aquesta manera, els consells es troben amagats entre aquestes reflexions sobre la seva carrera literària. Per tant, l'objectiu del llibre és ben diferent dels típics manuals d'escriptura: no intenta donar consells pautats a mode de recepta per crear l'obra perfecta, tampoc dona consells sobre tècniques narratives, ni d'estructura, ni de creació de personatges, ni de creació d'un món fictici. Però dona els consells essencials i l'inspiració necessària perquè un autor bloquejat, que pateix el síndrome de l'impostor, aconsegueixi sortir-ne.
Així doncs, Zen en l'art d'escriure ens fa replantejar perquè escrivim i saber això pot ésser el salvavides d'un escriptor, perquè quan ens proposem un gran repte com escriure una novel·la o fer un canvi en la nostra vida, com podria ser un canvi d'alimentació o fer esport més sovint per millorar la salut; cal tenir un motiu clar, saber perquè ho fem, ja que només així, en els moments en què ens bloquejem i no veiem la sortida del túnel (perdoneu-me el tòpic), podrem seguir endavant perquè tindrem una motivació, un objectiu i haurem somiat tant amb el resultat que no podrem tornar enrere i viure com si no ho haguéssim intentat ni desitjat mai.
"Fracassar és renunciar" Després de sermonejar-nos per encomanar-nos la seva passió per escriure, per intentar fer-nos oblidar els desig de grandesa, d'èxit i diners que un autor pot voler aconseguir amb la seva obra; un dels altres consells que dona és no rendir-se, seguir practicant i algun dia, d'entre tot allò escrit en sorgirà una idea que es convertirà en una bona obra perquè serà sincera i fruit d'anys de pràctica: "Avançava a les palpentes cap a alguna cosa sincera, amagat sota l'escotilla del meu crani".
"Alimentar-se bé és créixer" També aconsella l'importància d'imitar durant els primers anys de pràctica, encara que aquest consell pot semblar contradictori, ja que aconsella ser sincers amb nosaltres mateixos; recomana copiar per aprendre: copiar i practicar fins que un dia s'assolirà una veu pròpia i una idea original que t'ajudaran a crear una obra sincera. Alguns dels conells que dona al llibre, també els va donar en aquesta conferènica que us deixo a continuació, on també recomana llegir cada nit un poema per absorbir tantes metàfores com sigui possible, per aprendre a sintetitzar les idees i transmetre amb més facilitat les imatges, i un article d'assaig, per ampliar coneixements de caps molt diferents: "Poesia, assaig. I contes i novel·les? Per descomptat. Llegeix els autors que escriuen com t'agradaria escriure, els que pensen com t'agradaria pensar. Però llegeix, també, els que no pensen com tu i els que no escriuen com voldries escriure".
"Zen i fluir" Des de la seva experiència, Bradbury aconsella practicar cada dia, i de la quantitat, algun dia sorgirà la qualitat. Emfatitza l'importància de no rendir-se i d'intentar deixar de pensar per tal de poder relaxar la ment i deixar fluir la història. "Això és el que ha de ser la trama. És el desig humà deixat anar perquè corri, és el desig que corre i arriba a una meta. No pot ser mecànic. Només pot ser dinàmic. Per tant, aparteu-vos a un costat, oblideu els objectius, deixeu fer als personatges, als vostres dits, al cos, a la sang i al cor. Per tant, no us mireu el melic, sinó el subconscient amb el que Wordsworth anomenava la <>. Heu de recórrer al zen per trobar una resposta als vostres problemes. El zen, com totes les filosofies, només va seguir la pista de les persones que aprenien per instint el que era bo per a elles. Qualsevol torner, qualsevol escultor que treballi bé el marbre, qualsevol ballarina, practiquen el que predica el zen sense haver sentit aquesta paraula en sa vida."
"Cada matí surto del llit d'un salt i trepitjo una mina. La mina soc jo. Després de l'explosió, passo la resta del dia tornant a muntar les peces. Ara et toca a tu. Salta!"
"la passió ens pot salvar" Encara que Bradbury confesa que l'elecció del títol d'aquest recull va ser purament per cridar l'atenció: "He triat aquest títol, òbviament, per la seva capacitat de xocar. La varietat de reaccions que hi pot haver m'hauria de garantir una bona quantitat de públic, encara que només sigui de badocs curiosos, i els que només s'hi acosten per compassió i s'hi queden per cridar. [...] Espero que se'm perdoni per fer servir la paraula ZEN amb aquesta mateixa intenció, si més no, aquí al començament. Perquè al final potser descobriu que no és broma, al capdavall", realment el lector descobreix que utilitzar les influències del zen en l'escriptura és la seva premisa. Segons el DIEC2, zen té el significat de 'escola budista que dona preferència a la il·luminació interior i a la instrucció de mestre a deixeble i rebutja la teorització" i, precisament, l'objectiu de Zen en l'art d'escriure és transmetre passió per l'escriptura, allunyant-se dels manuals d'escriptura, per tal d'allunyar-nos de totes aquelles idees que ens bloquejen a l'intentar escriure i aconseguir fluir.
"Cada un de vosaltres, que teniu curiositat per la creativitat, voleu establir contacte amb allò del vostre interior que és autènticament original. Sí que voleu fama i fortuna, però només com a recompensa d'una feina sincera i ben feta. La fama i un bon saldo bancari han de venir un cop s'han enllestit totes les altres coses. Això vol dir que ni tan sols hi has de pensar, quan estàs assegut a la màquina d'escriure."
"Has escrit prou per sentir-te relaxat i per poder permtre que la veritat pugui sortir sense que ho espatlli tot una actitud massa cohibida i sense que la canviï el desig de fer-se ric?"
En definitiva, Zen en l'art d'escriure és un recull d'articles molt útils per aquells que vulguin aprendre a escriure o que es trobin bloquejats. A més, la traducció és excel·lent i fa que la prosa sigui molt amena i la lectura molt àgil. El vaig llegir en dos dies! I vaig tenir temps d'anotar i subratllar informació! Així, és una lectura molt agradable i interessant no només per aquells que vulguin aprendre a escriure, sinó també per aquells que adorin aquest autor i que en vulguin saber més.
"Hi ha un quadre famós. Noctàmbuls, d'Edward Hopper. Estic enamorat d'aquest quadre. De vegades, crec quNoctàmbuls descobrint els secrets de l'univers
"Hi ha un quadre famós. Noctàmbuls, d'Edward Hopper. Estic enamorat d'aquest quadre. De vegades, crec que tothom és com la gent d'aquest quadre, tothom perdut en els seus universos privats de dolor o pena o culpa, tothom remot i inescrutabe. El quadre em recorda a tu. Em trenca el cor."
"alguns quadres són com novel·les"
Títol: Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers Autor: Benjamin Alire Sáenz Editorial: L'Altra Tribu Any: 2019 Traducció: Maria Climent Número de pàgines: 344 PVP: 14,96 €
Guanyadora del Lambda Literary Award i l’Stonewall Book Award de Narrativa LGTB i del Michael L. Printz Award de Narrativa Juvenil. Si et va agradar El guardià en el camp de sègol, Algun dia aquest dolor et servirà, Call me by your name (Llámame por tu nombre) o Els avantatges de ser un marginat, no et pots perdre Aristòtil descobreixen els secrets de l'univers: una novel·la juvenil de creixement personal on el protagonista aprendrà a superar les seves debilitats, a acceptar-se i estimar-se a si mateix. L'Aristòtil és un noi introvertit i solitari que no acaba de trobar el seu lloc al món, tampoc té amics i, a més, la seva família és d'origen mexicà i ell sent que no encaixa enlloc, ni amb els seus ni amb els companys d'escola americans; fins que un dia coneixerà en Dante i es convertiran en amics íntims. Encara que els dos personatges són pols oposats, el fet de ser fills de famílies d'origen mexicà fa que els dos se sentin compresos i això els uneix. "És com si els meus pares haguessin creat un nou món per a tots dos. I jo pertanyo al seu nou món. Però ells entenen el vell món, el món del qual venen, i jo no. Jo no pertanyo enlloc. Aquest és el problema."
La novel·la està narrada pel mateix protagonista, en primera persona, això fa que de seguida connectem amb el narrador i recordem o ens sentim compresos per algú que sap plasmar allò que potser alguns nosaltres no sabem o no vam saber expressar en paraules. I, encara que al conèixer en Dante, l'Aristòtil deixi de sentir-se una mica menys incomprès, tot i això, encara li esperen molts secrets per descobrir i aprendre a acceptar-se, ja que tot i que els dos són d'origen mexicà, en Dante és més aviat blanc i l'Ari té la pell més fosca i un accent més marcat. L'elecció d'aquest tipus de narrador és molt comú en les novel·les psicològiques i de creixement personal, ja que la primera persona permet conèixer molt bé la psicologia del personatge i veure la seva transformació, qui era abans que l'aventura comencés i qui és al final de la novel·la. Benjamin Alire demostra un clar domini de les tècniques narratives, ja que un dels problemes principals a l'hora d'utilitzar aquest punt de vista en què el mateix protagonista és el narrador de la història és que hi ha el risc que el narrador es perdi en el monòleg interior i la prosa es faci lenta, desordenada i poc amena, però el narrador aconsegueix sortir del monòleg interior i retornar a l'acció amb molta naturalitat. A més, predomina molt més el diàleg que la prosa i l'extensió dels capítols també és molt variada, n'hi ha de llargs i més breus de fins i tot d'un sol paràgraf, i això aporta molt dinamisme al llibre i, tenint en compte el públic lector jove actual que està rodejat d'impulsos i distraccions com són les xarxes socials; aconseguir una prosa i una estructura tan ben elaborades, amb personatges tan rodons i complexes, i al mateix temps donar-li a la història un ritme tan trepidant és tot un mèrit. També aconsegueix plasmar els sentiments i pensaments d'un adolescent d'una forma molt versemblant. A l'inici descobrim que l'Aristòtil és un noi insegur, amb poca autoestima i solitari. Al conèixer en Dante, que és segur d'ell mateix, té les coses clares, és optimista i té una família que l'estima i que no li amaga res i amb qui pot parlar de tot, inconscientment això influenciarà l'Ari que començarà a canviar sense adonar-se'n. De mica en mica, l'Ari comença a acostar-se al seu pare per mitjà dels llibres que li deixa en Dante i amb les classes de conduir, i això farà que descobreixi qui és aquest home silenciós que va lluitar a la guerra de Vietnam, i descobrirà que no són tan diferents, que ell també té malsons i que els dos es troben enmig de lluites internes. Tot això l'ajudarà a descobrir, a poc a poc, perquè els seus pares no li han parlat mai del seu germà Bernardo, que està tancat a la presó. "Potser mares i pares s'oblidaven d'aquest petit detall: estar al llindar dels disset anys pot ser una autèntica merda." "Com odiava això de viure dins del meu cap." En altres paraules, Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers és un elogi a l'art i la literatura. Gràcies a lectura de Dostoievsky i Hemingway pare i fill aprendran, primer, a través de les paraules d'altres a expressar-se i, finalment, a parlar. La poesia de Wittman i William Carlos Williams, també ajudarà en Dante i l'Aristòtil a comunicar-se i a dir-se allò que, a l'inici de la novel·la, no s'atreveixen. I, finalment, l'art també ajuda en Dante a expressar-se citant obres com els Noctàmbuls o el Rai de la Medusa i amb les seves pintures que l'ajuden a declarar els seus sentiments amb sinceritat i valentia a l'Aristòtil, cosa que ell no aconsegueix fer i per això rebutja veure els seus quadres. Per tant, la novel·la és plena de petites pistes que passen desapercebudes, perquè al narrador les camufla entre l'acció i així enganya el lector igual que s'autoenganya el protagonista. A l'inici, per exemple, l'Aristòtil, al llegir una carta del Dante en què aquest li revela que ha après a fer petons a noies, però que a qui li agradaria fer petons és a nois, pensa: "Em preguntava si havia estat tan guapo com en Dante. I em vaig preguntar per què m'ho preguntava." O bé més endavant quan diu: "Potser jo no era humà. Potser jo no formava part de l'ordre natural de les coses." O, sobretot, quan ell mateix s'adona, però no vol reconèixer que no és tant diferent del Dante: "Vaig descobrir una cosa sobre mi: per dins, jo no era gens com el pare. Per dins, jo era més com en Dante. I això em feia molta por."
Així doncs, la novel·la és un elogi a l'art, la literatura i a la recerca de la identitat, però, sobretot, a l'amor lliure. I encara que a l'inici l'Aristòtil pensa que el seu problema és que no encaixa, que no té identitat pròpia, ni mexicà ni americà, que té una família desequilibrada i que li amaga secrets, el que el fa sentir insegur és que realment el que no vol és acceptar qui és realment. En resum, és una novel·la que recomano moltíssim tant a joves com adults, penso que presenta una realitat molt real i necessària de ser representada. A més, encara que hi ha molta abundància de diàleg i sembla que la prosa sigui senzilla i fàcil, realment hi ha un gran domini de les tècniques narratives. El que més m’ha agradat és com l’autor, a través d’un narrador en primera persona, des de la perspectiva de l’Aristòtil, aconsegueix fer-nos pensar, sentir i veure el món com ho fa ell, i, sobretot, com juga amb nosaltres, ens enganya i ens amaga pistes sobre el final, això fa la veu narrativa més versemblant i aconsegueix transmetre aquesta sensació que sent l’Aristòtil d’incomprensió i solitud com els personatges del quadre d'Edward Hopper, Noctàmbuls. A més, adoro les novel·les psicològiques de creixement personal del protagonista. Així doncs, com he dit a l'inici, si us va agradar El guardià en el camp de sègol, Algun dia aquest dolor et servirà, Call me by your name o Els avantatges de ser un marginat, no us podeu perdre aquesta història, ideal per reflexionar-hi durant aquests dies de tardor. Moltes gràcies per l’exemplar, L'AltraTribu. És un llibre amb uns personatges que costaran d’oblidar, ja n’estic nostàlgica!
Una novel·la breu i amb una veu narrativa molt revolucionària amb qui et serà gairebé impossible no sentir-te identificat.
Títol: La casa de Mango StreUna novel·la breu i amb una veu narrativa molt revolucionària amb qui et serà gairebé impossible no sentir-te identificat.
Títol: La casa de Mango Street Autor: Sandra Cisneros Editorial: L'AltraTribu Traducció: Míriam Cano Il·lustracions: Núria Solsona Pàgines: 152 Any: 2020 PVP: 16,00 €
Sinopsis
Quan és adolescent, l’Esperanza i la seva família es traslladen a Mango Street, en un barri hispà als afores de Chicago. La casa nova, tot i suposar una millora, no és, ni de bon tros, la casa on ella voldria viure, i l’Esperanza es passa el dia somiant en el moment en què podrà tenir una casa pròpia. Les converses i discussions amb la seva germana petita i les seves amigues, les anècdotes dels veïns i veïnes del barri i la curiositat pel sexe i l’amor formen part de l’educació sentimental d’aquesta adolescent somiadora que lluitarà per empoderar-se i per la llibertat de triar el seu propi futur. Lluminosa i vital, celebrada per la crítica, traduïda a més de vint llengües i estimada per lectors de totes les edats, La casa de Mango Street ha esdevingut tot un clàssic contemporani, una història plena de vida i sentit de l’humor amb uns personatges que s’escapen de les pàgines i ressonen molt més enllà de la lectura. “Afortunada la generació que ha crescut amb l’Esperanza i La casa de Mango Street. Afortunats, també, els futurs lectors. Un llibre meravellós i ple d’humor que es queda per sempre amb nosaltres”, Maxine Hong Kingston
Ressenya
La casa de Mango Street de Sandra Cisneros és una novel·la breu sobre la identitat, la immigració, la pobresa, el somni americà, la sexualitat, el matrimoni, la llibertat i l'empoderament femení. Està estructurada en diferents relats narrats tots des del punt de vista de la protagonista, això aporta molta tendresa a la història, però el que m'ha captivat és la prosa, en aparença senzilla, però plena de metàfores i la potentíssima crítica social que es pot llegir entrelínies.
La casa de Mango Street és l'obra més reconeguda de Sandra Cisneros, considerada un best-seller del New York Times i, fins i tot, se'n va fer una adaptació teatral. Cisneros, nascuda el 1954 a Chicago, és una escriptora, novel·lista i poeta americana d'orígens mexicans i en les seves obres hi ha una forta influència cultural de les arrels mexicanes. També, el fet que la protagonista desitgi convertir-se en escriptora ens revela que és una obra amb molts elements autobiogràfics. Per tant, l'autora recupera records de la seva infància; com la protagonsita del llibre, Cisneros ja somiava en ser escriptora i en tenir una casa pròpia on poder escriure, però la seva família, sobretot el seu pare, no hi va estar mai d'acord; a l'època la seva prioritat havia de ser trobar un bon marit i casar-se. Com veurem en la novel·la, la protagonista descobreix que les dones del seu barri un cop es casen perden tota la seva llibertat, i per això ella s'hi nega i decideix que tindrà una casa pròpia, una casa que serà només seva.
Una curiositat és que va escriure Mango Street després d'haver-se graduat i li va servir com una reflexió per consolidar la seva identitat, ja que durant molts anys s'havia sentit rebutjada per ser dona, immigrant i de classe social baixa. Això ho sabem perquè en la introducció del llibre titulada: 'Una casa pròpia', l'autora utilitza la foto per descriure l'espai on va escriure aquesta novel·la. Sens dubte, encara que la novel·la m'ha agradat molt, el que més em va fascinar a l'iniciar el llibre va ser aquesta introducció.
La novel·la explica la història de l'Esperanza, una nena de família mexicana que després d'anys de mudances en diferents apartaments, finalment, la seva família es muda a una casa a Mango Street, als suburbis de Chicago, però la casa no és com la protagonista se l'imaginava, no s'assembla a la casa dels seus somnis.
Durant la primera part de la novel·la, l'Esperanza ens presenta la seva família, els veïns i descobreix l'amistat. Primer coneix la Kathy, però aquesta es muda aviat i llavors coneix la Lucy i la Rachel. Des de llavors, la Lucy, la Rachel, l'Esperanza i la seva germana petita, Nenny, es faran amigues i aniran juntes en bici pel barri de Mango Street.
L'Esperanza ens descriu la vida de Mango Street a través dels diferents relats teixint la història de la seva família, la casa i els veïns. Explica les històries sobre els homes i els nois del seu barri, però, sobretot, es centra en les dones i les noies. L'Esperanza reflexiona en diversos moments sobre què significa ser una dona. La majoria de les dones del seu barri, un cop casades, passen els dies observant la vida a través de les seves finestres esperant que els seus homes tornin a casa i l'Esperanza no espera el mateix que elles de la vida.
Després coneixerà la Sally i es faran amigues. Tot i així, l'enveja perquè vesteix amb estil i atrau als nois. De mica en mica, però, s'adonarà que la Sally no és tan bona amiga com pensava, perquè sempre anteposa els nois a la seva amistat i algunes experiències traumàtiques amb nois faran que la seva amistat es vagi refredant, ja que no veuen el món de la mateixa manera: ella vol seguir sent una nena, així se sent més segura, vol evitar durant un temps més ser una dona, perquè s'ha adonat dels riscos que això té. Un dia la Lucy, la Rachel i l'Esperanza es posen talons per primera vegada i es senten immediatament més grans i s'adonen com atrauen la vista dels seus veïns i es senten desitjades per primer cop. Ja no són unes nenes, sinó dones! Però quan un vagabund els ofereix diners a canvi d'un petó, elles se senten assetjades, els talons ja no els agraden, no se senten segures i corren cap a casa per amagar els talons, és a dir, decideixen ser nenes durant un temps més i amagar l'inevitable, que el seu cos està canviant i s'estan convertint en dones, i a partir d'ara seran vistes de forma sexualitzada i això ho relacionaran amb perill.
També, per exemple, 'El jardí del mico' és un capítol que descriu el jardí del barri on juguen les amigues. Però, mentre l'Esperanza encara prefereix jugar amb els més petits, la Sally que ja es considera més gran i prefereix estar amb els nois. Llavors l'Esperanza per pasar una estona juntes va amb ella i s'adona que no li agrada com els nois tracten la seva amiga, però quan intenta defensar-la, la Sally riu amb els nois i ella s'enfada. Des d'aquest moment al jardí, s'adona que ja no és una nena, però tampoc vol acceptar ser una adulta. Així doncs, des d'aquest punt de vista tendre i innocent, intuïm com l'Esperanza s'està fent gran i per molt que li agradaria seguir sent una nena, ja no hi ha marxa enrere, ella no vol créixer perquè no accepta el món on li ha tocat viure, no vol acabar com la seva tieta, que també duia el seu nom i que també era molt revolucionària, però que un cop es va casar va deixar de ser-ho. I, finalment, el capítol: 'Quatre arbres esprimatxats' també mostra la situació de precarietat en la que es troba la gent del barri i reforça més el desig de la protagonista per buscar un futur millor.
Així, veiem com des de ben petita, l'Esperanza és una inconformista i una somiadora amb una visió molt revolucionària del món, i no vol acabar com la resta de dones del seu barri. Ella vol marxar d'allà, viure més a prop de la natura en una casa pròpia, ser lliure i escriure. Penso que si us va agradar Un arbre creix a Brooklyn de Betty Smith, de ben segur que aquesta novel·la no us decebrà.
LA LUNE EST UN ROMAN | EL LIBRO DE LA LUNA | L'ALTRA CARA DE LA LLUNA
Si sempre us ha fascinat la lluna o interessat l'astronomia, i gaudiu escoltant-nLA LUNE EST UN ROMAN | EL LIBRO DE LA LUNA | L'ALTRA CARA DE LA LLUNA
Si sempre us ha fascinat la lluna o interessat l'astronomia, i gaudiu escoltant-ne lllegendes, no us perdeu aquesta fantàstica obra. Amb una prosa molt clara i entendora per a tothom, Fatoumata Kebe explica tots els mites i llegendes sobre la formació de la Lluna, també n'explica les diferents teories científiques i la hipotesis actual sobre la seva creació. Ens parla sobre la seva formació i sobre tots els misteris que encara hi ha per descobrir sobre el nostre satèl·lit. Avui us porto tres recomenacions, l'edició original en francès i dues traduccions, al català per Carles Miró Jordana, editada per Angle editorial (L'altra cara de la Lluna), i al castellà per Regina López Muñoz, editada per Blackie Books (El libro de la Luna).
Anomenada una de les 50 persones més influents del 2019 per la revista Vanity Fair.
Fatoumata Kébé és una astrònoma, astrofísica i educadora francesa especialista en brossa espacial. Des dels vuit anys que l'apassiona l'astronomia, tal com ha dit en nombroses entrevistes, l'autora explica que des del suburbi de París on va néixer, a Montreuil, a causa de la contaminació lumínica només podia veure algunes estrelles i la lluna, a la nit, però els detalls de la lluna eren tan visibles que la van captivar. Actualment és doctora en astronomia per la Universitat de la Sorbona i, a banda de fer recerca, treballa per fer divulgació científica a l'Àfrica i en alguns barris desafavorits de França. Va crear l'associació Ephémérides, amb la qual organitza tallers i activitats. També milita en organitzacions que promouen el paper de les dones en el món científic i el 2018 va ser escollida com una de les personalitats franceses més influents al món. Amb aquest llibre, Kebe vol fer que tots aquests coneixements que ha anat adquirint sobre la lluna al llarg dels seus anys de carrera siguin accessibles per a tothom.
Des de la formació del món a la formació de la Lluna i a l'actualitat, passant per totes les creences, mites i llegendes universals sobre el nostre satèl·lit, aquest estudi amb una prosa entendora és el regal de Nadal ideal per aquells a qui creieu que els pot enamorar saber-ho tot sobre la Lluna. Sens dubte és un llibre que no pot faltar a les vostres biblioteques personals.
«El primer dibuix de la superfície de la Lluna el va fer el 1609 Thomas Harriot, un matemàtic i astrònom anglès. Segur que coneixeu els seus dibuixos fets amb tinta de sèpia en què els cràters semblen petits volcans. Antoine de Saint-Exupéry devia tenir molt presents aquests esbossos simples i poètics de Harriot quan va dibuixar el planeta del Petit Príncep.»
Un conte de Nadal que retrata la Barcelona de la postguerra, dels baixos fondos i la industrialització amb un gran domini de la prosa, tan sensorial iUn conte de Nadal que retrata la Barcelona de la postguerra, dels baixos fondos i la industrialització amb un gran domini de la prosa, tan sensorial i detallista que et submergeix en la lectura i un cop acabada encara et resonen les seves imatges dins del cap.
Títol: El bar. El Nadal d'en Pablo Nogales Autor: Cèlia Suñol Editorial: adesiara Pàgines: 160 Any: 2016 PVP: 14,25 €
Sinopsis
Prohibits per la censura del règim, aquests dos relats tan colpidors com excepcionals, escrits als anys quaranta, demostren innegablement que Cèlia Suñol ha de ser considerada una de les escriptores catalanes més interessants del segle XX. La història d’una adolescent que, pels tombs de la vida, es veu obligada a treballar en un bar portuari que condensa el clima malsà d’una època de privacions, brutalitat i explotació, en El bar, o les cruels vicissituds d’un immigrant en el barraquisme de la postguerra, a El Nadal d’en Pablo Nogales, s’anticipen a la literatura sobre «els altres catalans» i ens ofereixen sense concessions la dura realitat de la Barcelona que el franquisme volia amagar.
«Està molt bé llegir Paul Morand o Jean Genet, però si autors com Cèlia Suñol i tants d’altres que van ser invisibilitzats pel franquisme haguessin pogut explicar la Barcelona dels anys 40 i 50, quin retrat més fidedigne n’hauríem tingut!» Marina Espasa, Ara
«És una bona nova que ara els puguem llegir. Cèlia Suñol és una escriptora detallista, sensible, d’intel·ligència incisiva i amb un bon domini del llenguatge, una mestra d’escriptura.» Teresa Costa-Gramunt, Eix Diari
«El bar no és només una obra de denúncia escrita amb bones intencions, sinó una novel·la curta d’una força extraordinària, amb una trama ben sòlida, i uns personatges i unes imatges fantàstiques. Una novel·la que calia, imperativament, recuperar.» Gustau Nerín, El Nacional
«Justa recuperació de Cèlia Suñol per a la literatura catalana.» Lluís Bonada, El Temps
«Suñol ens faltava.» Julià Guillamon, La Vanguardia
Ressenya
Ara que fa poc que es van celebrar els Premis Òmnium a la Nit de Santa Lucia al TNC i que ha arribat el Nadal, penso que és un bon moment per llegir un relat de Nadal escrit per una autora catalana guanyadora del Premi Sant Jordi de novel·la en una de les primeras edicions, quan encara se l'anomenava Premi Joanot Martorell.
De la mateixa generación de postguerra que Mercè Rodoreda i Maria Aurèlia Capmany, Celia Suñol és reconeguda per ser autora d'una única novel·la i nombrasos relats. En la seva obra representa la Barcelona dels baixos fondos tal com va fer-ho Carmen Laforet, però també a l'estil de Maupassant, pel que fa a la brevetat.
Cèlia Suñol i Pla (Barcelona, 1899-1986) va ser una de les veus més subtils, delicades i prometedores de la narrativa catalana apareguda sota el jou del franquisme. Traductora i col·laboradora en diverses editorials, dotada d’una sòlida formació literària, el 1947 va vèncer en la primera edició del premi Joanot Martorell ―l’actual premi Sant Jordi― amb la novel·la Primera part (Adesiara, 2014), que va causar un gran impacte. Va publicar també el recull L’home de les fires i altres contes (1950), a més d’escriure diverses narracions ―fins ara inèdites―, entre les quals excel·leixen El bar i El Nadal d’en Pablo Nogales, que ara surten a llum per primera vegada.
En aquesta ressenya, com que és Nadal em centraré en el segon relat del recull, tot i així us recomano moltíssim també la història de El bar, una nouvelle amb una protagonista que us recordarà molt a la Colometa de la Rodoreda o a la Teresa de Juan Mercè.
El Nadal d'en Pablo Nogales, és un conte nadalenc que surt completament dels tòpics d'aquest gènere. Hauries relacionat mai un conte de Nadal amb imatges de pobresa i sensació d'humitat, amb paràsits, xinxes, puces, polls i pudors? Suñol ambienta aquest relat a la Barcelona de la postguerra i es centra contretament en un grup social, el d'en Pablo Nogales, un home solitari i pobre que viu en una de les barraques de la Barceloneta. Un dia demanant caritat pel barri de Gràcia, coneix la Matilde, una dona de classe benestant que se'n compadeix i l'ajuda. Malgrat que els veïns la critiquin per ajudar els pobres, ella els ignora i des de llavors en Pablo la visita sovint demanant almoina o alguna cosa de menjar. Arriba l'hivern i en Pablo decideix marxar de la platja on sap segur que si no en marxa la humitat el matarà com a d'altres veïns de les barraques. Atemorit fuig en busca d'asil al barri del Carmel i segueix visitant la Matilde. Aviat arribarà Nadal i la senyora de Gràcia, que és viuda veient el seu estat de salut decideix regalar-li roba del seu difunt home. Tornar a dur roba neta i d'un bon teixit, farà que en Pablo Nogales es rehumanitzi i per un últim Nadal recuperi la virilitat que la pobresa li ha fet perdre.
El realisme psicològic amb el qual el narrador, que és el mateix protagonista, ens presenta la seva realitat és immensament sensorial, et captiva i et submergeix en la lectura completament. Encara ara, un cop acabada la lectura, puc recordar perfectament les imatges evocades per les seves descripcions i la seva prosa.
El que més m'ha agradat és poder llegir una història de Nadal ambientada en la Barcelona de la postguerra i que que retrati i barregi en un breu relat la Barcelona dels baixos fondos i la prostitució del Paral·lel i el Carmel, la Barcelona dels Comados i de l'urbanitació, i la Barcelona de l'estraperlo, les rifes i el mercat negre en el qual estaven ficats els nous rics. A l'estil de Dickens mostra les diferències socials i a l'estil de Fitzgerald ens presenta Barcelona com a l'arcàdia per la gent que com en Pablo Nogales emigrava del sud d'Espanya en busca d'una millor vida a la ciutat i la industrialització. Així doncs, malgrat el final agredolç, la denúncia social i l'evolució del personatge al llarg del dia de Nadal, m'ha fascinat.
Títol: Un arbre de Nadal i una Boda Autor: Fiódor Dostoievski Traductor: Marta Nin Il·lustrador: Oriol Malet EditoriaRESSENYA UN ARBRE DE NADAL I UNA BODA
Títol: Un arbre de Nadal i una Boda Autor: Fiódor Dostoievski Traductor: Marta Nin Il·lustrador: Oriol Malet Editorial: Comanegra Any: 2020 PVP: 15,00 €
Sinopsis
Això és un conte de Nadal, però no és precisament un conte de fades. Dostoievski no feia contes de fades, o quan els feia els capgirava com un mitjó per encarar-nos al pitjor del nostre món. Aquesta història ve carregada d'humor i acidesa, i també d'una violència soterrada —violència de classe i violència de gènere— de la qual no ens hem pas deslliurat. L'any 2021 es commemoren 200 anys del naixement d'un dels autors més importants de la història de la literatura, un gegant indiscutible mordaç com pocs a l'hora de retratar les impostures i misèries de la moral burgesa del seu temps. Aquest conte és un regal als seus lectors i una introducció perfecta als que encara no el coneguin prou.
Ressenya
Un arbre de Nadal i una Boda és un conte tant per a adults com per a joves que vulguin provar un tastet d'aquest autor abans d'endinsar-se en la seva gran obra. Traduït al català per Marta Nin i il·lustrast per Oriol Malet, editat amb tapa dura per Comanegra, és un conte ideal per regalar aquest Nadal o com a amic invisible.
És una història de lectura fàcil, ja que el narrador a l'inici es dirigeix al lector com si estigués narran un conte oral. El protagonista és convidat a una fiesta infantil el dia de Cap d'Any, s'hi sent foraster i observa els altres personatges. Al voltant d'un arbre, els personatges interactuen, l'amfitrió fanfarroneja del seu convidat especial, Julian Mastàkovitx, però a mesura que avança l'argument veiem com, de nou, Dostoievski utiliza aquest pretext d'una festa per fer sàtira i crítica d'una societat absolutament patriarcal i hipòcrita. I és que la crítica social de Dostoievski sempre em captiva, vaig començar l'any llegint-lo, Les hits blanques, i acabo l'any també llegint-lo. Després de tot, el 2020 també ha portar coses bones: he descobert un nou autor preferit.
RESSENYA SUPER GERMANS L'arribada de la nova germaneta capgirarà la vida d'en Pep i la Valentina, però també els farà descobrir un secret sobre les sevRESSENYA SUPER GERMANS L'arribada de la nova germaneta capgirarà la vida d'en Pep i la Valentina, però també els farà descobrir un secret sobre les seves joguines.
Títol: SUPER GERMANS. Una rebel·lió inesperada Autor: Pema Maymó Editorial: La Galera Il·lustracions: Alicia Teba Any: 2020 PVP: 16, 50 €
Sinopsis
El Pep i la Valentina ara són GERMANS GRANS. I tenen un maldecap comú: la germaneta. Una criatura insuportable que crida, plora i que els ha envaït la seva habitació!
Una nit, mentre tothom dorm, el Pep sent una veu al llit de la germaneta. Però si ella encara no sap parlar QUI DEU SER? Amb els pèls de punta, el Pep i la Valentina descobreixen que els peluixos han cobrat vida i planegen una rebel·lió EN MAJÚSCULES. I res ni ningú els farà canviar d'opinió.
Seran capaços els SUPERGERMANS de controlar la situació? Trobaran la solució a aquest motí inesperat?
Sobre l'autora
La Pema Maymó és una mallorquina arrelada a Barcelona. Li agrada llegir tot el que li cau a les mans, fer llistes infinites i els quaderns de ratlles. Ha treballat sempre en el món de la cultura, primer comunicant i ara com a editora. En les seves estones lliures escriu per a la revista El Culturista i s'inventa històries per als seus tres superfills, crítics implacables dels seus contes.
Ressenya
Il·lustracions i text es fusionen en una història còmica i màgica on dos germans bessons hauran d'afrontar l'arribada de la nova germaneta. Els pares estan més cansats i ja no estan tan pendents d'ells, a l'inici els molesta, però gràcies a això descobriran que les seves joguines estan vives i es volen escapar, aconseguiran arribar a un pacte perquè es quedin? Si voleu descobrir com s'ho fan els SUPERGERMANS per convèncer les joguines, no us perdeu aquesta novetat de laGalera.
Super germans. Una rebel·lió inesperada és un llibre ideal per demanar al Tió, al Pare Noel o als Reis, i que segurament ajudarà a molts germans grans a suportar amb més màgia l'arribada del nou germà o germaneta.
Una història del Pare Noel ben contemporània, plena d'humor i sàtira.
Títol: La nova feina del Pare Noel Autor: Michele d'Ignazio Editorial: laGalera TradUna història del Pare Noel ben contemporània, plena d'humor i sàtira.
Títol: La nova feina del Pare Noel Autor: Michele d'Ignazio Editorial: laGalera Traducció: Oriol Vaqué Sanchez Il·lustracions: Sergio Olivotti Pàgines: 88 Any: 2020 PVP: 14,90 €
Sinopsis
Mai és massa tard per començar de nou.
El Pare Noel té un contracte fix. Li encanta la seva vida tranquil·la i el seu treball li ofereix onze mesos de vacances, que passa llegint llibres, mirant la televisió, passejant els rens... Però un dia, a causa de la crisi, el Pare Noel és acomiadat, i ha de posar-se a buscar una altra feina... Fàcil! De cambrer? No, el Pare Noel és massa gros i maldestre. De presentador? Massa vell. I de teleoperador? Tampoc. Però just quan està a punt de perdre l'esperança, troba un treball perfecte: d'escombriaire. I si pogués crear joguines a partir de tot el que recicla? Podria crear una cooperativa i fer arribar les joguines als nens i nenes que més ho necessiten...
Una novel·la que parla de reinventar-se en temps de crisi, on es tracten temes com la crisi ambiental, l'economia circular o el món laboral, vistos sempre des de l'optimisme i l'humor.
Ressenya
Un llibre tant per a infants com per a adults. Una història amb la qual ambdós no podran evitar somriure amb les peripècies que aquest any, a causa de la crisi, haurà d'afrontar el pobre Pare Noel.
Des de fa una anys, el preu del lloguer de rens i de les pastanagues per alimentar-los, no paren d'augmentar. Tampoc surt gaire rendible seguir contractant aprenents d'elf, ja que la majoria són inexperts i canvien cada any, i un cop s'han format canvien d'ofici. Així doncs, el Pare Noel, que només treballava un mes a l'any, es veurà forçat a buscar feina desesperadament, qualsevol feina per poder sobreviure la resta de l'any i poder seguir fent la seva feina cada Nadal.
La nova feina del Pare Noel és un llibre ple d'humor i sàtira ideal per llegir durant aquestes festes de Nadal tan atípiques i que ens ajudarà a prendre'ns-ho tot amb més humor.
Un edifici, tres famílies molt diferents i un arbre de Nadal sense decorar.
Títol: El secret de Nadal Autor: Oriol Canosa Editorial: La Galera Il·lustracUn edifici, tres famílies molt diferents i un arbre de Nadal sense decorar.
Títol: El secret de Nadal Autor: Oriol Canosa Editorial: La Galera Il·lustracions: Cuchu Any: 2019 PVP: 19,95 €
Sinopsis Llums, estrelles, guirlandes, regals... Acompanya les famílies de Torregrossa a descobrir els secrets que amaga el Nadal.
Falten tres dies per al Nadal i tothom està molt enfeinat amb els preparatius. Al poble, hi viuen els Bricó, de la ferreteria, i els Major, la família de l'alcaldessa. Els Major es queixen que els Bricó no han decorat l'avet de la plaça, i els Bricó es queixen dels Major. El que no saben és qui són els veritables encarregats d'il·luminar el Nadal!
Ressenya
El secret de Nadal, escrit per Oriol Canosa i il·lustrat per Cuchu és un álbum il·lustrat preciós i màgic, perfecte per llegir i rellegir als més menuts durant les vacances de Nadal.
Aquest any l'arbre de Nadal de Torregrossa encara no està decorat, tothom s'estranya i es pregunta què deu haver passat. Els Bricó es queixen dels Major per no haver decorat l'avet, i els Major es queixen dels Bricó; no saben, però, qui son els que decoren any rere any el seu arbre de Nadal. Així doncs, un malentès farà que la família Furet, una família molt misteriosa, que viu al tercer pis del número cinc de la plaça de l'Avet, aquest any no puguin decorar l'arbre de Nadal.
Oriol Canosa és autor de literatura infantil i llibreter. També ha col·laborat en les revistes Petit Sapiens, Cavall Fort i BarçaKids. Ha estar guardador d'algunas premis, entre els quals hi ha el premio Ala Delta 2017, amb El islote de los perros i al 2019 el Premi Cavall Fort d'articles de divulgació.
Sònia González, coneguda com Cuchu, ha convertit aquest conte nadalenc en una petita joia amb unes il·lustracions precioses, tendres i molt colorides, són tan dinàmiques i vives que et permiten imaginar-te tot el conte com una pel·lícula. S'ha convertit en una de les meses il·lustradores preferides. Regaleu-lo!
Una antologia de clàssics catalans per a tot l'any
Títol: Un Any de Poesia. Poemes, refranys i cançons per gaudir tot l'any de la poesia. Autor: Diversos autors Editorial: Bindi Books Il·lustracions: Albert Arrayás Any: 2020 PVP: 19,95 €
Us imagineu un llibre amb poemes de Joan Alcover, Víctor Balaguer, Joan Brossa, Josep Carner, Lola Casas, Miquel Costa i Llobera, Salvador Espriu, J. V. Foix, Ramon Folch i Camarasa, Àngel Guimerà, Ramon Llull, Joan Maragall, Ausiàs March, Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Apel·les Mestres, Dolors Monserdà, Joana Raspall, Joan Salvat-Papasseit, Josep Maria de Sagarra, Maria-Antònia Salvà, Pere Talrich, Màrius Torres i Jacint Verdaguer. I que, a més, estiguin ordenats segons les estacions, festes i setmanes de l'any? Doncs Bindi Books acaba de publicar un llibre, no només amb poemes, sinó també amb refranys i cançons per gaudir-ne tot l'any!!!
El llibre està organizat en quatre parts que corresponen a les quatre estacions de l'any, comença amb l'hivern amb el gener i el febrer, tot seguit hi ha la primavera amb tres mesos més, l'estiu també amb tres mesos, la tardor de tres mesos més, i s'acaba amb un últim més, el desembre i de nou l'hivern.
Tots els textos estan acompanyats amb unes il·lustracions molt colorides, minimalistes i que acompanyen el text i ajuden a visualitzar-ne el missatge central. Són images molt boniques i poètiques.
Un llibre que farà que grans i petits s'enamorin de la poesia i dels gran referents catalans. Aquest recull és una petita enorme joia que reuneix alguns dels millors versos del nostre llegat cultural. Sens dubte, és un regal ideal per demanar al Tió o a la carta dels Reis d'aquest Nadal. ...more
El conte de Nadal que surt dels tòpics i que va inpirar la película 'Smoke'.
Títol: El conte de Nadal de l'Auggie Wren Autor: Paul Auster Editorial: AnglEl conte de Nadal que surt dels tòpics i que va inpirar la película 'Smoke'.
Títol: El conte de Nadal de l'Auggie Wren Autor: Paul Auster Editorial: Angle Editorial Il·lustracions: Santi Sallés Traducció: Albert Nolla Presentación: Sergi Pàmies Any: 2020 PVP: 8,50
Sinopsis
Quan Paul Auster rep l’encàrrec d’escriure un conte de Nadal per publicar al New York Times, s’adona que s’ha ficat en un embolic. Com escriure un conte de Nadal sense caure en arguments ridículs, amb sentiments ensucradíssims i personatges embafadors? És l’Auggie Wren, que regenta un estanc a Brooklyn, qui li donarà la solució: «Si em convides a dinar, amic meu, t’explicaré el millor conte de Nadal que hagis sentit mai. I t’asseguro que fins a l’última paraula és veritat.»
Una història gens convencional —un lladregot, una cartera perduda, una àvia cega, un dinar familiar—, gens sentimental però plenament emotiva, que capgira els suposats valors nadalencs i que va ser el germen de la pel·lícula Smoke. Un clàssic contemporani.
«Mentre hi hagi una persona que se la cregui, no hi ha cap història que no pugui ser veritat.»
Paul Auster
Nascut a Newark (Nova Jersey) el 1947, és un dels autors més llegits i traduïts de la literatura actual. Va estudiar literatures europees a la Universitat de Columbia (Nova York). En la seva obra destaquen Trilogia de Nova York (Ciutat de vidre, Fantasmes i L’habitació tancada), La música de l’atzar, Leviatan, El llibre de les il·lusions, Bogeries de Brooklyn, o 4, 3, 2, 1.
Ressenya
Paul Auster ha rebut l'encàrrec d'escriure un conte de Nadal pel New York Times, però no sap què escriure i l'Auggie li promet que si el convida a dinar li explicarà un conte.
L'Auggie, que treballa darrere el taulell de l'estanc on el narrador sol comprar tabac, un dia va veure al diari una ressenya d'un dels seus llibres acompanyada d'una fotografia seva i des d'aquest instant, la seva relació va canviar. L'Auggie també es considera un artista i un dia li demana a l'escriptor que vegi la seva obra: un àlbum de més de quatre mil fotos de la cantonada on hi ha el seu estanc fetes cada dia de la seva vida a la mateixa hora. Tota una obra magna! L'Auggie l'ensenya a observar amb deteniment: “Vas massa de pressa. Si no vas més a poc a poc és impossible que ho entenguis”, i de mica en mica, l'autor comença a apreciar les coincidències, les persones que solen aparèixer a aquella hora a les seves fotos, les llums, els contrasts, fins els detalls més petits: “Em vaig adonar que l’Auggie fotografiava el temps, tant el temps natural com el temps humà, i ho feia col·locant-se en un raconet del món i desitjant fer-se’l seu, fent guàrdia a l’espai que havia escollit per a ell”. Des d'aquest moment la seva relació canvia i, un dia, l'alter ego de Paul Auster li comenta la seva frustració i l'Auggie decideix ajudar-lo explicant-li un conte que és la història sobre com va aconseguir la càmera.
Encara que sorprèn que un conte amb lladres i personatges solitàris protagonitzin una historia de Nadal, sens dubte, aquest és l'atractiu d'aquest conte (no)nadalenc: no és un conte sensibler, ni excessivament cursi, i tot i que els personages intenten ser bondadosos per Nadal, les festes no influeixen en la seva moralitat.
El conte de Nadal de l'Auggie Wren és un llibre molt breu, de poques pàgines i que es pot llegir un vespre al llit abans d'anar a dormir o un migdia mentre prenem el café. És de lectura fácil i àgil, ja que la narració és el diàleg entre l'escriptor i Auggie Wren. La historia, doncs, juga amb la ficcio i realitat, i el lector es pregunta: és el conte real o inventat?
De la mateixa manera, l'adaptació cinematogràfica Smoke, dirigida per Wayne Wang i escrita pel mateix Paul Auster, també manté aquesta narració tan particular del conte i ens mostra el diàleg on l'Auggie narra el conte durant el dinar, i no és fins al final, en els crèdit, on ens mostra la representació.
Si com jo sempre heu volgut llegir Paul Auster, però no heu trobat mai el moment, ja que aquest any no podrem fer dinars tan llargs ni amb tanta gent, podem aprofitar-lo per llegir històries de Nadal com aquesta. A més, crec que aquest any, més que mai, podrem sentir-nos identificats amb la reflexió de l'Auggie, l'home de l'estanc de Brooklyn, que durant any ha fet fotos del seu local cada dia a la mateixa hora i és que Wren ensenya al narrador a mirar i aquest fascinat ho relata tot en aquest conte.
Loading...
