More on this book
Community
Kindle Notes & Highlights
els nens s’instal·laven per torns al llit de la Liane i en Georges, els seus petits cossos s’arrambaven als dels seus pares.
fos on fos, als braços de les dones, al centre de les grans taules on s’aplegaven els amics, al volant del cotxe amb què agafava dreceres, duent els fills al seient de darrere, fos on fos, sí, en el fons, estava sol.
«Així vaig descobrir d’una manera confusa, malgrat les explicacions i els desmentiments, que érem intercanviables. Des d’aleshores, no m’he pogut convèncer a mi mateixa del contrari, ni en les meves relacions amoroses, ni en les amistats».
Havia engendrat set fills, sense comptar en Jean-Marc, i no coneixia cap sensació més plena, més intensa que sentir una personeta movent-se dins la panxa, i després tenir-la al damunt, buscant-li el pit amb avidesa.
Som al cor del mite. El documental és la imatge mateixa de la llegenda que la Liane i en Georges escriuen a mesura que la construeixen, com fem tots amb les nostres pròpies vides. El documental els mostra com a matrimoni i com a pares, reflecteix segurament la representació que es fan d’ells mateixos, que necessiten per continuar. Així és com es perceben i perceben la seva família.
La unió de la Lucile i en Gabriel és, tal com la veig, la unió de dos grans patiments, i contràriament a la llei matemàtica que diu que la multiplicació de dos nombres negatius produeix un nombre positiu, d’aquella unió van sorgir la violència i la desesperació.
La Lucile i en Tibère van pintar de blanc el parquet del saló i van tenyir de verd els matalassos posats arran de terra, que també servien de sofà. De mica en mica, va anar envaint la casa un caos alegre i incalculable, a la imatge del nostre estil de vida, amb poques prohibicions, que depenien més de la meteorologia o de l’estat d’humor que de normes educatives.
Anàvem nus per la sorra, nus pel supermercat, nus per la piscina, nus pels camins coberts d’espines i la meva amiga Sandra, que venia amb nosaltres de vacances, va haver d’ensenyar una cremada que tenia del sol perquè la deixessin entrar a la platja amb la part de baix del banyador.
La Lucile sabia que jo l’observava des de l’altivesa dels meus dotze anys, amb aquell posat de saber-ho tot sense haver après res, aquella manera d’exhibir en silenci la meva desaprovació. La Lucile sabia que la jutjava.
El carrer era un dels més sorollosos de París, hi havia gent pertot arreu, en tot moment. Al vestíbul del nostre edifici, per arribar a les escales, havíem d’esquivar la cua de l’Studio 43, un cinema de barri amb una programació (pel·lícules de sèrie B, Z o X, dues pel preu d’una) que encara ara recordo molt fosca. Des de la finestra de la cuina, observàvem les rates monstruoses que s’alimentaven tranquil·lament als contenidors del fast food del costat, els rètols pampalluguejaven durant tota la nit, i era habitual que, a l’hora que tancava Le Palace, ens despertés el soroll de crits i de
...more
em posava vermella quan m’adreçaven la paraula i no dormia a la nit si havia de recitar una poesia o presentar una exposició davant de la classe.
Més tard, a la nit, la Manon la va sentir plorar altra vegada al seu llit.
La Lucile s’havia convertit en una coseta trencadissa, adobada, apedaçada, irreparable en veritat. De totes les imatges que he conservat de la meva mare, aquesta és segurament la més dolorosa.
La Lucile ja no llegia, ja no anava a veure les exposicions de pintura que tant li agradaven. Quan no hi érem, s’estava estirada al llit durant hores, amb la mirada perduda.
Sempre serem a temps de plorar.
De vegades, una llum en la mirada, un neguit efímer al rostre, un somriure, ens recordaven la dona que havia sigut.
Llavors la Lucile, que havia llegit Maurice Blanchot i Georges Bataille, la Lucile, que somreia tan poc, feia un somriure d’orella a orella, fins i tot es recargolava de riure, i em trencava el cor. En un atac de ràbia visceral, desitjava clavar-los puntades de peu i cops de puny, els odiava a tots, perquè llavors pensava que eren culpables del que li havia passat, i se’n feien un fart de riure.
La Lucile se’n va sortir prou bé, la van contractar després del període de proves. El fet de treballar, allà o en un altre lloc, li venia molt costa amunt, com la resta de la seva vida, i al final de cada cap de setmana, la idea d’una nova setmana l’angoixava i li semblava insuperable.
Sovint es passa per alt que el dejuni és una droga potent i poc costosa. L’estat de desnutrició anestesia el dolor, les emocions, els sentiments, i funciona, en un primer moment, com una protecció.
El moment més difícil va ser aquell pas a la solitud, tot i que la necessitava per plorar.
Al cap d’unes setmanes, en un banc dels jardinets de Saint-Lambert, vaig anunciar a la Lucile que estava embarassada. Va tenir un sanglot breu, es va posar les mans davant de la cara, per amagar l’emoció. Llavors es va girar cap a mi i em va demanar: me’l portareu perquè el cuidi?
Durant anys, havia tingut vergonya de la meva mare davant dels altres, i m’avergonyia de tenir vergonya.
Em vaig aïllar amb ella, vaig intentar dir-li que comprenia que pogués ser dolorós, que em sabia greu, però que em semblava que el llibre també revelava, si calia, l’amor que jo sentia per ella.
La Liane i ell s’havien promès que estarien junts fins al final, i que moririen a la casa de Pierremont. La Liane havia deixat que s’enduguessin en Georges a l’hospital, es mortificava per això.
per més que creixéssim i féssim el nostre camí i construíssim la nostra vida i la nostra pròpia família, no hi havia res a fer, veníem d’allà, d’aquella dona; el seu dolor no ens seria mai aliè.
Amb la Manon vam anar a veure el psiquiatre de la Lucile, jo volia explicacions. Segons ell, la qüestió no era saber per quins motius la Lucile havia triat aquell moment, sinó, més aviat, com havia aguantat tot aquell temps, tots aquells anys. Ens va dir que parlava sovint de nosaltres, que n’estava orgullosa, que érem la seva raó de viure.
Quan vam haver buidat el pis de la Lucile, m’havia quedat la ràdio amb què s’havia adormit, un petit transistor que jo li havia regalat feia uns anys.
