Maria Barbal is a Catalan writer. Even though she has lived in Barcelona from the 1960s onward, the literary world of her early work as an author concentrates on the Pallars county of her childhood and adolescence, a rural surrounding observed by a critical eye. Her first novel, Pedra de tartera [‘Stone from a boulder’], fully set in that space, was praised by the public and critics alike. Her first novel has been translated into English as Stone in a Landslide
Aquest llibre és clarament de la classe que pertany a la categoría de literatura amb la L majúscula. Es una literatura pensativa, honesta i viscuda. Et compte una història, però a part d'això planteja davant teu vides de persones, imaginades però tan reales com tu, i et demana les preguntes grans de vida. Què és l'amor, el dolor, la justícia i la mateixa vida.
El llibre té tres parts desiguals en longitud, i tot tres comptades en primera persona. El narratiu està sempre dirigit a "tú", que en aquest llibre és la mare de la protagonista. La primera part es l'infancia de la protagonista. Lògicament, la segona i la tercera haurien de ser joventut i maduresa, i lo son, però tampoc lo son.
La primera part em va encantar. El llenguatge riquíssim, el narratiu lent com poesia, perspectiva distorsionada de una criatura, el misteri de la mare i de persones en general. Era exquisit, i tenia moltes expectatives per el resta del llibre.
No obstant, sembla que les èpoques més racionals de la vida li interessan a la María Barbal molt menys que la boira de ser un infant. El narratiu perda el ritme i la poesia, els esdeveniments es converteixen en un caos, la protagonista deixa de ser observadora i agente actiu en la seva pròpia vida, i les coses simplement li ocorren a ella, sense que ella les pot canviar.
Sembla que la segona part del llibre no era de gaire interès per la autora i va en va escriure per unir part 1 i part 3.
La part 3, la maduresa, torna a ser una historia personal i important, però no pas de la protagonista, sinó del dolor i de la ferida que la gent catalana va patir durante la guerra civil. Es una part fort i que impacta molt, i m'ha agradat llegir-lo, però de nou la Rita (la protagonista) aquí serveix de oïdes i ulls del llector, d'un transmissor d'idees polítiques.
Dit tot això, un llibre molt bó i la Literatura amb la L majúscula. Ha sigut un plaer conèixer a aquesta escriptora.
No és només la història que ens explica, també és com l'explica, excel·lent capacitat narrativa. LITERATURA en majúscules. La novel·la narra com van afectar l'aixecament militar del 36 i la posterior dictadura en un punt concret del Pallars, però que es podria extrapolar arreu. De com aquests fets van corrompre l'ànima de tota una generació i de retruc la posterior, la dels que encara no havien nascut. Cal no oblidar, perquè aquells que van fer tant de mal no recuperin el poder, ni a través de les armes com aleshores ni a través de les urnes, com està començant a passara ara.
Inneres Land, ein schlichtes Buch, von Anfang bis Ende. Über die ersten 100 Seiten lässt sich nicht viel sagen, man wird in die Familienverhältnisse von Rita geworfen, dort erfährt man mit der Zeit wie Rita zu allen steht. Vor allem das Verhältnis von Rita zu ihrer Mutter wird ins Licht gerückt, nach kurzer Zeit merkt man schon, dass das Verhältnis besser sein könnte und die Mutter oft grob ist. Mich persönlich erinnerte es stark an ‘Anne Frank‘. Zusätzlich habe ich mich über die ersten 100 Seiten gequält, es war zwar alles sehr detailreich erzählt, trotzdem war es für mich als würden die uninteressantesten Dinge aufs unnötigste in die Länge gezogen. Hat man allerdings die ersten 100 Seiten geschafft, wird es langsam spannender. Rita kommt in die Pupertät und durchlebt all das was Mädchen halt durchleben in diesem Abschnitt des Lebens. Aber dennoch fühlen sich manche Dinge sehr überspielt an, während der Rest der Handlung doch so normal ist. Rita erlebt teilweise sehr, für den Leser unangenehm zu lesen, anzügliche Momente, welche nach kurzer Zeit fast wie vergessen wirken. Zusätzlich zu der Zeit kann man sagen, dass man nie sofort versteht was von der Zeit her los ist, da Zeitsprünge meist komplett unerwartet kommen. Gegen Ende wirkt die Geschichte sehr harmonisch und liebevoll.
Des del meu punt de vista és una de les millors novel·les de Barbal. La Rita, la protagonista, sovint es dirigeix dient-li "tu" a la seva mare, que es mostra esquerpa, trista i treballadora. Els diferents personatges estan molt ben presentats i cadascun té les seves particularitats, el seu país íntim. Són molt diversos, no es troben amb facilitat. En certs moments es creuen o s'obren i deixen entreveure part de la intimitat. Sovint ens pensem que coneixem les persones que tenim al costat. I també sovint en desconeixem tantes històries que si les sabéssim ens provocarien agitacions sobtades a les cames, al cor i al pensament.
En aquest "País íntim" m'hi he trobat glopades d'aigua fresca, fortes amistats, reivindicacions d'injustícies, amors reconciliadors, familiars perduts i paisatges retrobats.
Maria Barbal presenta una història intimista sobre els darrers anys del franquisme des dels ulls de la Rita, una nena de 12 anys que en el seu trànsit cap a l’edat adulta ens mostra diferents aspectes de la societat que l’envolta, posant el focus en facetes com el descobriment de l’amor; l’ànsia de llibertat i d’independència personal; les difícils relacions mare/filla; les seqüeles de la Guerra Civil i les seves misèries. A destacar especialment el gran domini de la llengua catalana que demostra l’autora, la seva capacitat per general imatges de gran bellesa a partir d’uns mots i expressions propis dels pobles de muntanya de les comarques lleidatanes. La novel•la està organitzada en tres capítols. En el primer ens mostra el pas de la infantesa a la maduresa de la seva protagonista. Es el més reeixit tant des del punt de vista del ritme narratiu com del desenvolupament de la història. En el segon capítol, a mesura que la protagonista madura, la novel•la perd el ritme assossegat de l’inici amb tota una sèrie de fets que es van succeint sense interrupció. En el tercer i darrer capítol, el ritme es torna a fer més lent (i feixuc i repetitiu) i l’història fa un gir inesperat cap a un final moralitzant (i no per això menys interessant).