Una veu nova, lliure de prejudicis, que aprofita hàbilment recursos narratius cinematogràfics Amb un gran enginy, Gerard Guix crea una teranyina de personatges i situacions xocants, que manté sempre la tensió del lector Una novel·la descarada, perversa, subtil _La deriva dels continents_ és una novel·la amb cops amagats. En el capítol final (que, de fet, obre el llibre), tres nens de camí cap a l'escola, l'Òscar, el Tete i el Martí, canviaran les vides d'un grapat de personatges anònims. Vinculat al món del cinema i el teatre, Gerard Guix construeix una faula contemporània, àgil, imaginativa, en què sembla cedir tot el protagonisme a l'atzar i l'absurd. Una paralítica que cau per l'escala, un músic homosexual que vol suïcidar-se en un hotel, un xinès que espera l'autobús a les quatre de la matinada, una parella d'infermers en una ambulància a tota velocitat, la ciutat silenciosa, deserta i indiferent... Al llarg de la novel·la, Guix pren i reprèn amb subtilesa el fil dels diversos personatges i va teixint una trama de situacions que manté la tensió del lector fins al final, quan, segons totes les expectatives, «les coses només poden anar millor».
Gerard Guix (Vic, Osona, 1975) és un escriptor, dramaturg, guionista i professor català. Durant la seva carrera professional ha obtingut beques i reconeixements del British Council, del Tyrone Guthrie Centre d'Annaghmakerrig d'Irlanda, del Centre d'Art i Natura de Farrera i de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha publicat les novel·les La deriva dels continents (2005), Dia de caça (2007) i Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me (2011), guanyadora del XXI Premi Pin i Soler de narrativa, publicada en castellà per 'Suma de Letras' el 2012, i El cementiri (2013). També és autor de la trilogia crossover de gènere fantàstic El prodigi, L'enginy i El talent (2011/2012). Ha estat antologat a Veus (2010), que compta amb una versió castellana, Voces (2010), a Crims.Cat 2.0 (2013), Els caus secrets (E2013), Paper de Vidre, una nova polida (2013).
Una de les novel·les més potents que he llegit mai. 35 capítols molt curts amb històries de diferents personatges que s'entrellacen, ni que siga de lluny, les unes amb les altres. Una mescla de mala llet i humor negre que deixa el llistó altíssim als altres escriptors del ram.
Des del punt de vista formal, la novel·la té molts de problemes: adjectius anteposats, excés de possessius, algun problemet amb els pronoms febles, confusió entre llençar i llançar, confusió entre tan i tant, confusió entre perquè i per què, confusió entre ser i estar, morfologia errònia (la tanga per el tanga), i uns quants castellanismes lèxics i sintàctics: pols (torcebraç), donar classe (fer classe), sento a la parella (sento la parella), ús del condicional i del futur per a fer suposicions, portar en expressions temporals, xupar (xuclar), i un castellanisme que es repeteix dotzenes de vegades: la llum o les llums, quan hauria de ser masculí, encara que, curiosament, en uns pocs llocs sí que usa els llums correctament.
Tots aquestos problemes, culpa d'una molt mala correcció (o d'una absència de correcció), no impediran gaudir moltíssim d'aquesta novel·la, sobretot si el lector no és un perepunyetes de la gramàtica com jo.