El primer que em va sobtar d'aquesta autobiografia és que, efectivament, és una autobiografia. Això vol dir que tots els membres del Python n'expliquen la seva versió de la història. Per bé i per mal. El format documental de vegades es fa farragós (quan repeteixen el mateix tres o quatre protagonistes d'una anècdota) i de vegades aporta molt (sobretot quan Eric Idle diu una cosa i Cleese la contradiu, o quan veus les dues faccions diferenciadíssimes que hi havia dins del grup). Arriba un moment que t'hi acostumes, però fins aleshores m'hauria agradat anar llegint una narració més fluida d'algú que n'interpretés totes les entrevistes que s'han fet. Suposo que la discòrdia entre ells (accentuada en les etapes finals) va fer que volguessin que constés literalment el que volien dir, sense intermediaris.
Una altra cosa que no m'ha agradat, però que entenc que és un peatge que s'ha de pagar, són aquestes 300 primeres pàgines explicant d'on venen els integrants abans de crear el grup. Per a un lector britànic deu ser interessantíssim, però per algú que no té cap referent de qui parlen ni de quins programes esmenten, es fa molt i molt feixuc. M'ha passat una mica com amb la biografia de Woody Allen en la part que explica els seus inicis a la ràdio. Pràcticament l'he passat en diagonal.
A partir que fan el Flying Circus ja és una altra cosa. Aleshores el llibre es torna familiar i interessantíssim. La disecció sobre l'obra és minuciosa i no s'estan d'entrar en les polèmiques internes, que hi posen salsa. Les pel·lícules, els discos, l'obra de teatre... tota aquesta part es llegeix d'una glopada i no l'he pogut abandonar. De vegades en John Cleese em feia moltíssima ràbia i de vegades l'entenia. De vegades alguns em feien llàstima, de vegades penso que no els hauria suportat. M'agrada llegir com van fer el que van fer, a pesar de totes les complicacions. En aquest sentit, les últimes 300 pàgines es fan curtes i tot.