Els bons dies

by Rafael Vallbona

En Ricard viatja a París amb l’esperança de retrobar-hi un vell amic que el redimeixi del desconcert i la convulsió que l’ofega a la Barcelona del 2017. Més de trenta anys enrere, hi van anar junts fugint d’una Transició que suposava la renúncia als seus ideals, i allà van conèixer filòsofs d’esquerres, artistes bohemis i revolucionaris de cafè, que, com ells, lluitaven amb la força de la paraula per transformar el món. Per això, quan el destí els va separar i en Ricard va tornar a Barcelona, les inseguretats personals van aflorar en els dos amics. I els anys, el record de la misteriosa Jane i els viaranys per on ha portat la vida a tots els personatges, fan que en Ricard s’adoni que l’únic temps vàlid és el passat, que ens conforma la memòria, enfront d’un present que mor en ell mateix i d’un futur que no existeix fins que no s’esvaeix.

Distingida amb el premi Roc Boronat, Els bons dies és un homenatge bell i sincer a les revolucions frustrades que tothom té, a les preguntes sense resposta, i una reivindicació de la memòria com a autèntic instrument de transformació social.

144 pages, Paperback

Published January 1, 2019

About the author

Rafael Vallbona i Sallent (Barcelona, 27 d'agost de 1960) és un periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV.
Va començar escrivint poesia, passant més tard al periodisme, llibres de viatges, narrativa, novel·la negra i novel·la juvenil.

Reviews

[Lluna Buades]

3.75
No sabria definir-lo realment, m'ha provocat tantes sensacions que no havia experimentat mai, em sorprèn. No anava massa convençuda amb aquest llibre, però no m'esperava el que hi he trobat. Encara el reflexiono, l'assimilo i, hi torno a pensar. Em costa realment posar-li una valoració que estigui on ha d'estar. Realment m'ha agradat molt, tot i que, personalment crec que ha faltat un canvi d'estil més brusc per cada personatge i poder trobar la personalitat de cadascú en cada monòleg. I a la vegada tinc moltes preguntes que em veig obligada a imaginar per a que tot tengui un sentit, o pot ser no hauria. D'altre banda, m'ha fascinat el punt de profunditat que ha anat jugat Rafel Vallbona amb la Josephine.
A la vegada sembla que hi falti un poc més, però a la vegada, està bé com està...