Glauca de Quios és una dona fascinant. Ella mateixa ens relata, ja des de la seva vellesa, el que ha estat la seva vida a la manera dels grans poemes èpics de la tradició hel·lenística. Glauca pertany a una família benestant que es dedica al cultiu de la vinya a l’illa de Quios en la Grècia del segle III aC. Amb les “sandàlies d’escuma” del títol, Glauca trepitja fort, en terra i per mar, per les illes de l’Egeu i fins a la ciutat d’Alexandria. I des d’aquesta força de caràcter ens fa partícips dels primers amors, de les dificultats que li planteja la vida quan s’ha de fer càrrec dels fills de la germana morta prematurament, d’un casament de conveniència, de la trobada amb el company definitiu, i de la seva vida en comú, una relació intensa i complexa que també la durà a Atenes. En els seus ulls, que han crescut amb la poesia i la música, hi veiem el pes de la memòria, de l’amor i la família, de les tradicions mitològiques, del paisatge mediterrani, de la política i la justícia. Amb la tècnica i la força narrativa de la literatura contemporània, el coneixement profund que l’autora tenia de la Grècia antiga i la seva sensibilitat, Anglada escriu una novel·la històrica deliciosa que hem volgut tornar a posar a disposició dels lectors.
Maria Àngels Anglada was a Catalan poet and novelist. She was born in Vic, Catalonia, in 1930. She received a degree in Classical Philology at the University of Barcelona. Her first novel, Les closes, won the Josep Pla Prize. Her 1985 novel Sandàlies d'escuma (Sandals of foam) won the Lletra d'Or prize. She died in 1999.
Relat interessant si el que busques és ambientarte en una època (la Grècia del segle III a.C.) amb algú que sap del que està parlant. Com a fresc de l'època és tot un encert. A més a més, la història que se'ns narra és senzilleta, la que pugué dur una persona de classe més o menys benestant, sense grans artificis i situacions inverosímils. Que me la crec, vaja. Anglada prefereix dedicar-se a descriure una època i teixir un relat a vegades melancòlic, a vegades reposat, sovint costumbrista. Això provoca que a vegades un trobi a faltar més riquesa temàtica, que els personatges siguin més complexos (sobretot els secundaris) i que no siguin mers tràmits i que es detingui més en les reflexions personals d'una protagonista molt simple.
El comitè del Premi Nobel de Literatura hauria d'haver concedit el premi a Jorge Luis Borges (massa tard), o a Jaume Cabré, o a Maria Àngels Anglada (també massa tard), o a Albert Sánchez Piñol. Però els molt imbècils van i el donen a Bob Dylan. En fi...