A l’Andreu Boix, oficial de la policia andorrana, li han matat un banquer. Hi ha molts nervis. Hi ha un mar de rumors, i no n’hi ha cap que sigui bo. El Principat, a contracor, s’ha convertit en l’escenari d’una sorda batalla entre serveis d’intel·ligència rivals (o potser no tan rivals) que compren, venen, inventen o roben informacions sensibles. La supervivència del petit país pirinenc, que sense buscar-ho s’ha trobat amb una difícil relació amb els estats veïns, penja d’un fil. Ningú no és qui diu que és. El Boix haurà de viatjar a Madrid, remenarà alguns papers vells i, sobretot, per primer cop a la vida i molt a desgrat seu, haurà d’actuar sense escrúpols ni contemplacions.
«El document tenia una coberta de pergamí arrugat, sense títol, només amb una etiqueteta de paper enganxada al llom, amb un número 27, probablement una signatura topogràfica, que tal vegada indicaria la seva situació relativa a l’armari de les Sis Claus. [...] —No pot ser —va dir—. És una bomba. Una bomba d’hidrogen. I aquell paperot, com podia ser una bomba? Si amb prou feines es podia llegir, i qui l’havia escrit i qui l'havia amagat i qui l'havia robat feia segles que eren pols i no pagaven contribució. Jo no entenia res de res».
Albert Villaró (Seu d'Urgell, Alt Urgell, 1964) és un escriptor urgellenc, de professió arxiver i arqueòleg, destacat sobretot en el camp de la novel·la històrica. Col·labora en les publicacions Segre i Diari d'Andorra.
M'ha encantat, com tot el que escriu l'Albert Villaró. Això sí, recomano la lectura prèvia de "Blau de Prússia" per gaudir-ne encara més (tot i que no és imprescindible).
Crec que l'autor no tenia necessitat de fer un "cum laude" de novel·la negra, però en la meva modesta opinió l'he trobat molt interessant, amb els ingredients bàsics del gènere: un assassinat, un inspector no especialment model però que se'n surt, un toc d'ironia... L'argument és esbojarrat, però qui sap si en part cert... Recomanable. Anna Maria