Terres de l’Ebre

by Sebastià Juan Arbó

Terres de l'Ebre és l'obra més coneguda de Juan Arbó, una novel·la en la qual descriu la situació dels camperols del delta de l'Ebre, oblidats i humils que treballen en una terra poc agraïda i dura, envoltats de la fatalitat i la solitud, que condueixen a la destrucció, i en la qual transforma les seves experiències personals i comunitàries en ficció. Terres de l'Ebre és la història de la lluita per sobreviure de tres generacions d’una mateixa família de pagesos, que supera els límits del ruralisme del segle XIX per l’acurada tècnica narrativa i la introducció d’una transcendència existencial en la temàtica.

352 pages, Paperback

First published January 1, 1932

About the author

Sebastià Juan i Arbó neix a Sant Carles de la Ràpita, el Montsià, el 1902, en el si d'una família dedicada a la pagesia, que s'instal·la a Amposta quan ell té vuit anys. Als dotze anys deixa l'escola i comença a treballar de meritori en una oficina. Amb divuit anys comença a escriure una de les seves novel·les més destacades, Terres de l'Ebre.

El 1927 marxa cap a Barcelona i aviat veu publicada la novel·la L'inútil combat (1931). Aquesta obra suposa un esdeveniment dins la literatura catalana i fins i tot l'europea, perquè s'avança al tipus de novel·la que després, a partir d'obres de Camus i Sartre, rep la denominació de novel·la existencialista.

El 1932 publica Terres de l'Ebre, i un any més tard Notes d'un estudiant que va morir boig, una obra que preocupa durant molts anys l'autor, ja que en fa diverses versions: Hores en blanc (1935) i L'hora negra (1961), que és la traducció de la versió castellana, publicada el 1955.

Amb Camins de nit (1935), torna a centrar-se en l'espai de la Ribera d'Ebre, defugint el costumisme, amb dos protagonistes, Mercè i Marçal, que han de lluitar amb gent del seu entorn i amb un passat que els impedeix desenvolupar l'amor.

En el corpus novel·lístic d'Arbó es troben persones marginades i humiliades de la societat, a través de les quals l'autor fa la seva denúncia. Els models que pren són de Dostoievski pel que fa als personatges, i d'Eurípides, pel que fa al sentit profund de l'univers amb tota la seva ficció tràgica. El resultat, és una obra que se situa a mig camí entre la modernitat i el classicisme.

Després d'un llarg silenci, que coincideix amb la guerra civil espanyola i els primers anys de la postguerra, publica la novel·la Tino Costa (1947), en català i en castellà, gairebé simultàniament. Al costat de la narració en tercera persona i de l'ambient realista de l'Ebre es troba el distanciament temporal i espacial. També hi apareix l'heroi existencial que se sent foraster en un món on no té altre remei que viure-hi, arrossegat per la fatalitat i la incomprensió.

El 1948, guanya el premi Nadal amb l'obra Sobre las piedras grises, a partir de la qual Arbó es decanta per escriure en castellà. De la seva producció en castellà, en destaca la sèrie Martín de Caretas (1955-59).

També escriu extenses obres biogràfiques, entre les quals destaquen la de Miguel de Cervantes, la de Pío Baroja i, en català, la de Jacint Verdaguer (1951).

Col·labora en diversos diaris i publicacions, entre les quals destaquen els articles publicats a La Vanguardia i ABC. Abans de tornar a escriure en català publica el llibre de memòries Los hombres de la tierra y el mar (1965), obra que permet descobrir sobretot la infantesa de l'autor i les terres que l'envoltaven i que el van influir, i que té continuació amb Los hombres de la ciudad (1982).

A mitjan anys seixanta torna a publicar obres en llengua catalana: Narracions del Delta (1965), L'espera (1967) o La masia (1975). Aquestes darreres obres, però, no assoleixen el ressò de les publicades abans de la guerra.

Mor a Barcelona el 1984. L'editorial Columna publica pòstumament (1992-1993) l'Obra catalana completa de l'autor, a cura d'Emili Rosales.

Reviews

[marcel]

buf, és una novel·la tràgica, trista. enmig d'un paisatge descrit de manera idíl·lica es desenvolupa una història plena de desgràcies. la solitud dels personatges també és un tema central, fa molta pena.

[Roser Sebastià]

Entra directe al meu top10 llibresc. I no ho dic per amor incondicional a una terra i perquè la diàspora (o la potencialitat d’ella) estan presents tot lo rato. M’ha semblat un relat fundacional de la ferestegor del segle XX que et passeja, primer davant la tendresa més innocent, després per unes il·lusions fràgils, per acabar situant-te davant la crueltat sense mesura.

Sobretot com explica los paisatges fusionant-los en emocions. Però també com dona fe d’una vida que ja no és la de la diatriba ciutat-poble, sinó que entra a l'equació un món més fosc, tancat i ranci que té lloc a les barraques on los homes callen i coven la tristesa fins a perdre el nord. Alguns passatges m’han fet pensar en Moncada i en Dostoievski. Llegiu-la!

[Núria]

Posiblemente mi novela favorita de toda la literatura catalana, aunque sea incomprensiblemente ninguneada. Es una obra devastadora sobre la soledad, pero no la soledad en plan “mi media naranja me ha dejado plantado/a y me ha roto el corazón”, sino la soledad más profunda de pasarte el día trabajando duramente sólo para sobrevivir y no tener absolutamente a nadie con quien hablar, nadie con quien compartir nada. Posiblemente uno de los libros con que más he llorado.

[Antoni]

Un clàssic, tallat a l'estil dels cànons de l'època, un drama fort fort

[Lulu]

Este relat m'ha commogut, no per la duresa dels fets sinó per la pericia del autor en apropar-nos tant als personatges amb un llenguatge senzill sense retòrica.
Un apropament a la vida dura dels primers camperols de l'Ebre
Tot i que alguns moments s'ha fet un poc repetitiu la descripció del lloc, crec que no es accidental sinó que retrata tanta riquesa paisatgística que et fa sentir la plenitud d'uns camperols que només tenen això, l'orgull de contemplar el fruit d'anys i anys de treball, que tot allò que veuen tot i no ser d'ells, ho han aconseguit entregant la seua vida.
Un retrat cruel de les diferències socials. La importància no tant de qui som, sinó d'on naixem i a quin grup social pertanyem. Qüestions sempre actuals.

[Oriol Castells]

Feia anys que no m'emocionava llegint una novel·la, i aquest llibre m'ha colpit. Té un ritme lent, i això segurament no agradarà a molts lectors, però retrata de manera magistral la duresa i la soledat d'una família de pagesos. Contrasta molt la duresa de la trama amb la bellesa en les descripcions dels paisatges de l'Ebre. Hi ha fragments que estan tant ben escrits que he rellegit tres o quatre vegades. Per exemple: 'Les branques del salze tremolaven a l' aire amb un abandó melangiós; amb l'or del sol s'entestaven a dibuixar arabescos sobre la superfície de l'era; però el vent desfeia i tornava a desfer el joc milers de vegades'. Segurament estem parlant d'una de les novel·les més infravalorades de la literatura catalana.

[Joan Amargant]

Autor desconegut per mi fins fa molt poc, ha estat una gran i grata sorpresa. Gran capacitat narrativa, que aconsegueix capbussar-te en la trama, en els personatges, en el paisatge, tot gràcies a les seves ben desenvolupades descripcions. No li poso la puntuació màxima degut a què en alguns moments es reitera. És un d'aquells llibres que recordaré, segur.

[Jaume Bartra]

Un gran drama a les Terres de l'Ebre de principi segle XX. Realisme i personatges complexos al estil Dostoievski, tot plegat en una tragèdia al estil grec. Impressionant l'atmosfera i el paisatge creat per l'autor.

[Antoni Grañana]

Bàrbar!!!!

[Àngela Llumà]

Molt trist, peró amb lèxic i vocabulari molt ben detallat

[Anna]

M’ha deixat el cor encongit 💔